Entre els convidats a les Jornades també hi havia una vella amiga, Maria Josep Escrivà, amb qui ja he compartit molts moments d'amistat i poesia. Amb ella, com deia fa uns dies, vaig preparar l'antologia Ai, València! ja fa uns anys (cinc!, com passa el temps). De Maria Josep vam traduir amb els estudiants cinc poemes del seu darrer llibre Flors a casa amb què va guanyar els Jocs Florals de l'any passat. Un d'aquests poemes, dedicat a l'avinguda Blasco Ibàñez, reprén el tema de la ciutat de València, i fa sentir, d'una altra manera, la sensació d'estranyament que vivim els que estimem aquest nostre cap i casal que ara em cau tan lluny. És el que us pose ací baix.
La foto és el cartell que es va fer per a l'acte a la llibreria Booksa de Zagreb, amb el meu cognom esternudat, que diria Sanchis Sinisterra (al final un s'acostuma a que tothom faça més cas dels periodistes esportius seguidors del Reial Madrid que d'il·lustres filòlegs com Sanchis Guarner, què hi farem).
EL RIU
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.
No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d’algun lloc d’impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.
A l’alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: “quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa passa un riu.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa”.
A l’avinguda de Blasco Ibáñez de València, any 2000
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.
No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d’algun lloc d’impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.
A l’alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: “quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa passa un riu.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa”.
A l’avinguda de Blasco Ibáñez de València, any 2000
Comentaris
Dani Iberoromanskih jezika i kultura su prošli super; odslušala sam recital i prezentaciju o Lorci i Albertiju, svaka čast na odličnoj organizaciji. Žao mi je što naši profesori s kroatistike nisu otvoreni poput vas, nedostaje im ljubavi za poeziju i svoj posao.
Pjesnici koje ste doveli iz Španjolske su me impresionirali - Sentía España - u svim njenim nijansama koje nedostaju hladnoj Europi. (Iz tog se razloga i zaljubih u Lorcu)
Pjesme sudionika su neopisive kvalitete - moram priznati da nisam očekivala da će mi se toliko svidjeti!
Htjela sam vas pitati, možete mi ikako dati te pjesme i njihove prijevode na hrvatski? Želim ih proučiti, a nijednog pjesnika ne mogu naći u zadarskoj gradskoj knjižnici.
p.s. Oprostite na predugom komentaru :)
bok