I a les nits la cadireta

Al meu poble, com en molts pobles, les dones baixaven al carrer a boqueta nit quan començava a fer bon oratge. Les nits d'estiu totes les dones del veïnat s'asseien a la fresca a parlar i a fer punt de ganxo, mentre els néts corríem amb les pilotes contents de la treva estiuenca que ens permetia anar a dormir més tard.

Sobre aquesta escena, que es repetia cada nit durant els tres mesos de vacances escolars, vaig escriure un poema curt aprofitant, més o menys, la forma mètrica de les albaes que es canten a l'Horta de València.

L'amic Vuletić el va traduir al croat de Dalmàcia on també he vist repetida aquesta escena moltíssimes vegades. Us deixe totes dues versions com un regal de Sant Jordi, ara que la primavera comença a obrir-se camí, i una foto del que es veu des de ma casa a La Pobla de Farnals, amb la muntanyeta del Puig (genial redundància) i el monestir a l'esquerra, i els tarongers que arriben fins a la platja.

I a les nits la cadireta
per a asseure’s a la fresca
a mirar vessar l’estiu
com qui veu passar la vida
i del temps corbat se’n riu.

A večeron vadidu katrige
za sesti na mista di je friško
i gledati lito kako pruga
ka ki život vidi kako pasa
i zgobljenu vrimenu se ruga