I a les nits la cadireta




Al meu poble, com en molts pobles, les dones baixaven al carrer a boqueta nit quan començava a fer bon oratge. Les nits d'estiu totes les dones del veïnat s'asseien a la fresca a parlar i a fer punt de ganxo, mentre els néts corríem amb les pilotes contents de la treva estiuenca que ens permetia anar a dormir més tard.


Sobre aquesta escena, que es repetia cada nit durant els tres mesos de vacances escolars, vaig escriure un poema curt aprofitant, més o menys, la forma mètrica de les albaes que es canten a l'Horta de València.


L'amic Vuletić el va traduir al croat de Dalmàcia on també he vist repetida aquesta escena moltíssimes vegades. Us deixe totes dues versions com un regal de Sant Jordi, ara que la primavera comença a obrir-se camí, i una foto del que es veu des de ma casa a La Pobla de Farnals, amb la muntanyeta del Puig (genial redundància) i el monestir a l'esquerra, i els tarongers que arriben fins a la platja.




I a les nits la cadireta
per a asseure’s a la fresca
a mirar vessar l’estiu
com qui veu passar la vida
i del temps corbat se’n riu.




A večeron vadidu katrige
za sesti na mista di je friško
i gledati lito kako pruga
ka ki život vidi kako pasa
i zgobljenu vrimenu se ruga

Comentaris

Anònim ha dit…
ja creix la buganvilia i hi ha aroma de flor de tarongina... i així i tot m'espenta el vent de ponent
Hola Pau, m'alegre, com dieu vosaltres, que aquest blog s'hagi convertit en un aparador de lletres que enlluerna!

Salutacions cordials des de la Vall del Ges!
Sif ha dit…
Gràcies Biel pels teus comentaris sempre tan entusiastes!
Josep Lluís Roig ha dit…
Al meu poble diuen a poqueta nit, que també em sembla molt definitori i, fins i tot, poètic. I no sé dir quina seria més certa
Sif ha dit…
Jo he sentit una i altra, i em sembla que els diccionaris les accepten totes dues, cosa que, de fet, em preocupa poc. Quina és més certa, no ho sé, però tant en un cas com en l'altra hi ha aquella poesia i precisió que sovint ens sorprén en la parla de cada dia.
Sí, els diccionaris són un intent, sempre fallit, de caçar la llengua que ara es parla. O es parlava. O es vol que es parli.
Sif ha dit…
Exacte, Biel, i són llibres utilíssims, només que voler la llengua en un llibre és com voler guardar el mar en una ampolla.
Teresa Bosch ha dit…
Trobo que és un poema preciós i un testimoni molt visual d'una manera de fer que estem perdent.

Qui s'asseu a parar la fresca avui en dia?
Sif ha dit…
Gràcies Teresa. És cert, cada vegada veiem menys aquesta escena i és una llàstima.