Aqueras montañas



La setmana passada vaig estar a Osca en unes trobades al voltant de l'aragonés. S'hi va parlar a bastament d'aquesta menuda llengua pirenaica i de la seua literatura i vaig aprofitar per conèixer la ciutat i els seus bars de cambrers amables i racions delicioses. Com gairebé sempre que vaig a Aragó, vaig aprofitar per fer un salt fins al monestir de San Juan de la Peña des d'on vaig fer aquesta foto dels Pirineus i moltes altres desl capitells, l'església mossàrab, la romànica i les tombes dels reis aragonesos. La penúltima nit de la trobada es feia un concert de cançons tradicionals aragoneses a l'església de San Pedro el Viejo d'Osca i l'última va ser aquesta tonada occitano-aragonesa que parla de les muntanyes com a barrera d'un amor, però que en el fons demostra, atés que es canta a banda i banda, que els Pirineus havien estat, més que mur, camí.

Aqueras montañas
tan alteras son
no me dixa bier
os míos amors
Aqueras montañas
cuán s'abataxarán
e os míos amors
aparixerán
Dezaga d'ixas boiras
los iré á escar
e crebando as mugas
con yo tornarán
Si canto, yo que canto,
no canto ta yo
canto ta ra mía amiga
que ye en ixos mons.

Comentaris

És la primera vegada que llegeixo una poesia en aragonès.
L'aragonès, una llengua més abolida per la de Cervantes. Descansi en pau. Amén.
Sif ha dit…
No la finiquitem encara, Biel, la veritat és que està bastant malmesa, malgrat que el pobre Cervantes no té gaire culpa, però hi ha una colla de gent engrescada en mantenir-li les costants vitals. En vaig conèixer alguns ara a Osca i vaig descobrir un plec més dins de la pell de brau que no és tan llisa com ens han volgut fer creure.