Quan vaig arribar a Zadar el poeta Zlatan Jakšić ja estava molt malalt. No el vaig conèixer, però n’he conegut part de la família i alguns amics que me’n parlaven d’un poeta de l’illa de Brač, traductor de Jesenin al txakavià (el croat que es parla i també s’escriu en aquestes contrades... em repetisc) i professor de literatura sèrbia en aquesta mateixa universitat on ara treballe jo. Jakšić va morir l'any passat i l'amic Vuletić em va proposar d'incloure un parell de poemes seus en aquell llibret que regalàrem a les nostres estudiants i de convertir el Sant Jordi de 2007 en un homenatge al poeta. A la classe en què vam llegir els poemes que havíem traduït hi va assistir la vídua, una anciana encantadora, i va escoltar amb moltíssima atenció com sonaven els versos del seu marit en català.
Zlatan Jakšić havia nascut el 1924 a Selca, un poble de l'illa de Brač, quan aquest país era encara el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. És un dels grans poetes del segle XX en el dialecte txakavià i, malgrat que els seus poemes giren al voltant del món petit de l’illa, la seua poesia es va situar en un nivell estètic allunyat del mer costumisme dialectal, essent com era un gran coneixedor de la tradició literària europea sobretot de la russa i la francesa.
Ací us deixe com a mostra un d’aquells dos poemes que vam traduir l’any passat del seu llibre Snig na Braču (1978). A veure què us sembla, amb una finestra de Zadar.
JUTRO
Najpri zaškripju posteje,
pa krakuni,
pa skale u kampanelu…
Onda počmedu kašjat zvonci,
pa judi,
pa teće po kužinan…
Pak se rasplaču tovari,
tići,
i po gustirnan sići…
I judi počimju iskat španjulete,
žene kvas,
a dica kalcete…
I dokle se oni obuju,
sunce je već prišlo vruju
i tovari već naveliko putuju…
MATÍ
Primer comencen a grinyolar els llits,
després els forrellats,
després l'escala del campanar.
Llavors comencen a tossir les campanes,
després la gent,
després els perols en les cuines…
En acabat comencen a plorar els rucs,
els pardals,
i als pous els poals…
I els homes comencen a buscar cigarrets,
les dones el rent,
i calcetins els xiquets…
I quan s'han calçat
el sol la deu ja ha passat
i els rucs ja fa estona que han marxat…
Zlatan Jakšić havia nascut el 1924 a Selca, un poble de l'illa de Brač, quan aquest país era encara el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. És un dels grans poetes del segle XX en el dialecte txakavià i, malgrat que els seus poemes giren al voltant del món petit de l’illa, la seua poesia es va situar en un nivell estètic allunyat del mer costumisme dialectal, essent com era un gran coneixedor de la tradició literària europea sobretot de la russa i la francesa.
Ací us deixe com a mostra un d’aquells dos poemes que vam traduir l’any passat del seu llibre Snig na Braču (1978). A veure què us sembla, amb una finestra de Zadar.
JUTRO
Najpri zaškripju posteje,
pa krakuni,
pa skale u kampanelu…
Onda počmedu kašjat zvonci,
pa judi,
pa teće po kužinan…
Pak se rasplaču tovari,
tići,
i po gustirnan sići…
I judi počimju iskat španjulete,
žene kvas,
a dica kalcete…
I dokle se oni obuju,
sunce je već prišlo vruju
i tovari već naveliko putuju…
MATÍ
Primer comencen a grinyolar els llits,
després els forrellats,
després l'escala del campanar.
Llavors comencen a tossir les campanes,
després la gent,
després els perols en les cuines…
En acabat comencen a plorar els rucs,
els pardals,
i als pous els poals…
I els homes comencen a buscar cigarrets,
les dones el rent,
i calcetins els xiquets…
I quan s'han calçat
el sol la deu ja ha passat
i els rucs ja fa estona que han marxat…
Comentaris
sila
segueix buscant finestres