Lletra lítica, Lletra àuria

Fa uns dies Lucia Pietrelli va rebre el premi Lletra d'Or per la seua novel·la Lítica. Un llibre que vaig tindre el goig de presentar a la llibreria Fan Set i de ressenyar a la revista Caràcters l'any passat. Heus ací aquella ressenya a manera de felicitació a l'autora i als nous lectors que tindran la sort d'anar per primera vegada a aquell poble envoltat de boira.




LE FIABE SONO VERE

Calvino deia que creia en les rondalles, perquè són reals. Més o menys el mateix devia voler dir Cortázar quan afirmava que la literatura del realisme no podia prescindir de la fantasia. La frontera entre allò que és real i allò que no ho és té en Lucia Pietrelli una visitant assídua. Ho hem vist en narracions i en llibres de poemes anteriors, però potser és a Lítica on la tendència hi és més subratllada.

La fórmula inicial de les rondalles és, habitualment, una invitació a aquell que llig o escolta per a deixar de banda els paràmetres habituals i estar disposat a transigir amb fets extraordinaris. Algunes d’aquestes fórmules sonen inquietants: “Això era i no era” és una expressió paradoxal que posaria en guàrdia qualsevol filòsof, i qualsevol gat amagat en una capsa. Així, després d’un paràgraf en què ja ens ambienta en un poble envoltat de boira, amb bosc i sense riu ni nom; comença Lítica: “Diuen que la germana és -i no és- d’una bellesa fràgil”.

En un llibre de poemes anterior, Ortigues, Pietrelli encreuava la Blancaneu dels Grimm amb na Magraneta de Jordi des Racó per treure’n uns poemes punxeguts que ja deien coses com aquesta: “Qui vol conèixer l’altre / si el pensament / no es pot posseir”. Amb Lítica aprofundeix en aquesta idea amb la història de dues germanes, i del seu trànsit cap a la vida adulta, a través del descobriment del sexe i de la mort. I també de la constatació de la dificultat de “conèixer l’altre”. Tant és si l’altre és Gael, la parella de carn i ossos de la germana, o ella mateixa per part de la germana petita. Les paraules i els gestos són enganyosos i tenen significants diferents per a cada individu i és per això que és tan difícil la coneixença i, per tant, l’amor. Un amor buscat (i no trobat) més enllà de la penetració. 

La prosa de Lucia Pietrelli és esmolada i evanescent alhora. Les paraules han estat seleccionades amb molta cura i això es nota. I són capaces de fer ressaltar el més mínim detall o d’embolcallar-lo amb la boira del bosc i la rebel·lia prerafaelita de l’heura desfermada. Cada paràgraf, de fet, funciona gairebé com una unitat independent sense deixar d’estar connectat amb la resta del text. El lirisme de la prosa de Pietrelli, una de les principals virtuts d’aquesta narradora poeta, juga a favor d’una manera de dir i de no dir (de ser i de no ser) que pot desconcertar el lector, però que alhora ens endinsa en una dimensió del relat més profunda. 

És en aquesta dimensió on viu l’abisme que s’obri entre les dues germanes quan la gran es transforma i afegeix a la seua bellesa fràgil, la sang menstrual d’una nimfa del bosc. “Amb l’adolescència, es tornà més opaca i la conversa se’ns moria”. La germana petita viu aquestes transformacions de prop i de lluny alhora. El joc dual entre l’adolescent i la nena, entre l’amor i el sexe, la vida i la mort  es multiplica en un joc de miralls que no sempre reflecteixen allò que miren. 

La germana s’allunya cada vegada més dels éssers vius i s’obsessiona amb una estàtua de pedra que troba al bosc, el Noi de Marés, perquè “el temps no s’aguantava dret” i perquè “hi ha massa pensaments pel món”. Les paraules i els cossos ja no són suficients, perquè és impossible conèixer-los i això porta la protagonista a un atzucac. 


El conflicte central de Lítica és aquesta batalla entre el temps i els cossos, o dit d’una altra manera, entre el pensament i la paraula. La germana voldria tenir accés directe als pensaments, sense la mediació de les paraules i busca la manera d’aconseguir-lo, mentre busca recer en l’home de pedra, sense temps, ni cos, ni paraula. Sense vida. 

Pietrelli construeix un món ensonyat i irreal, boirós, que beu de molts referents lligats al fantàstic entès com una ampliació de la realitat (les rondalles, l’Alícia de Carroll, Mary Shelley, les Metamorfosis d’Ovidi, el prerafaelitisme, o els Viatges i flors de la Rodoreda), per a explicar-nos unes relacions molt reals, tan reals com la vida mateixa, perquè les rondalles són certes.





Comentaris

vapecigas ha dit…
Are you still worried about quitting smoking? Try Advken Pod kit,Steam Crave Mod and Artery Adapter. There is no secondhand smoke and no impact on health. You can choose the nicotine content according to the schedule and the price is cheap and the quality is guaranteed.