Un poema de Tonko Maroević per reprendre aquest espai després d'unes llargues vacances (les de l'espai, no les de l'autor).
 |
| Capvespre a Zadar (agost, 2019). |
Si hagués d’encabir la mar dins d’un marc:
seria amb un de vora sinuosa,
però no pas ondulant, que no em calga
d’ingredients aliens fer-ne còpia
enlloc de capbussar-me. El que em cal és
escoltar les veus dels núvols i els vents
on hom pot reconèixer el murmuri
i el bram, la transparència i la densitat
del perímetre entre el fons i la superfície.
A la mar, la llum refracta, s’enfonsa,
va perdent limpidesa en cada estrat
fins que roman completament exsangüe
abraçada per la foscor, i tanca
l’essència en la matèria dipositada
per a un flux nou.
Moram li more stegnuti u okvir
poslužit ću se vijugavim rubom,
ali ne baš valovitim, da ne bih
prepisivao vanjske sastojke
umjesto da uronim, stoga moram
poslušat glase oblaka i vjetra
u kojima se prepoznati može
mrmor i šum i prozirnost i gustost
obuhvata od površine do dna.
U moru svjetlost prelama se, tone,
gubeći svakim slojem na jasnoći
da bi na kraju sasvim iskrvarila
u zagrljaju mraka, odnosno
ugradila srž u tvar nataloženu
za novi protok.
Comentaris