Passa al contingut principal

Viatger que s'extravia

Cercar en aquest blog

Quadern d'un retorn al país natal, presentació a València

el dia de novembre 17, 2017

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Aimé Césaire Anna Montero Buc Poesia francesa Traducció

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari

Publicacions populars

La ciutat de Kavafis

LA CIUTAT Has dit:”Me n’aniré en una altra terra, me n’aniré en una altra mar. Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta. Cada esforç meu és una sentència que em condemna; i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba. ¿Fins quan ha de ser que em romangui l’esperit en aquest marasme? Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro veig de la meva vida aquí les negres runes, aquí on he passat tants anys i he devastat i he fet destrossa”. Uns nous indrets, no els trobaràs, no trobaràs, no, unes altres mars. La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris t’envelliràs, i en aquestes mateixes cases et sortiran els cabells blancs. Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs. Cap a uns altres llocs, no ho esperis, no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí. Tal com has devastat aquí la teva vida, aquí, en aquest racó petit, és en tota la terra que n’has fet la destrossa. Konstandinos Kava

Talismans

El tenia molt de temps guardat en el calaix aquest poema d'Enric Sòria, d'aquell llibre magnífic titulat Compàs d'espera , i la traducció que en férem Nikola Vuletić i jo, ara fa més de dos anys. Ara que comença juliol m'ha semblat un bon moment per traure-lo i penjar-lo i celebrar les coses belles, les que Sòria considera belles i aquelles que hi vullguem afegir cadascú a aquesta lletania de belleses. Jo n'afegisc una: Bell com les vesprades d'estiu davant la mar de Zadar on Hitchcock contemplà les postes de sol més espectaculars. TALISMANS The World that I regard is my self. T. Browne Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola. Bell com l’aurora en certs matins d’hivern. Bell com un foc en la neu, en la nit. Bell com la geometria, eixa paraula grega. Bell com l’àlgebra, eixa paraula àrab. Bell

#FestaEstelles2020 Antibes

Als vint anys m'agradaven molt les Antibes d'Estellés. Uns poemes breus, alguns amables, com un pastisset, d'altres picants, com un pebrera; i encara aquells que furgaven com un record amarg. De fet, vaig escriure tota una sèrie de poemes curts, que després quedaren en res, que les imitaven descaradament. Aquell estiu dels meus vint anys va coincidir que vaig fer un viatge en Interrail per Itàlia, fins a Sicília, on vaig assistir a un curs de llengua. Tant m'agradaven que aquells poemes que de tornada, com que els horaris de tren m'ho permeteren, vaig fer una parada d'un parell d'hores o potser una mica més a Antibes (que en català i occità té el nom d'Antíbol, una dada que llavors ignorava). Jo ja sabia que les Antibes d'Estellés feien referència a Picasso, i que hi ha en aquesta localitat un museu del pintor malagueny, però tenia el temps just, feia moltes hores que viatjava i el que em venia de gust era banyar-me i fer un mos. Vaig baixar a la p

Amb la tecnologia de Blogger