Passa al contingut principal

Viatger que s'extravia

Cercar en aquest blog

Demà, poetes croats a l'Horiginal

el dia de setembre 16, 2014

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Barcelona Jadranka Pintarić Kristina Posilović Literatura croata Nikola Petković Tomica Ščavina Tonko Maroević

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Desert

Un poema de Falsa-ratlla. El poema té alguns anys, la foto és de fa tres dies. DESERT Quan hem tornat de jugar a la platja, tan seriós que semblava de veres, com si l’estiu poguera ser l’avern, com si en la mar suraren catxalots plastificats, penes en armadies, com si el que saben els teus ulls d’infant fora molt més que allò que s’endevina, m’has dit: «Tinc un desert en les sabates». T’has descalçat i has abocat l’arena.

La ciutat de Kavafis

LA CIUTAT Has dit:”Me n’aniré en una altra terra, me n’aniré en una altra mar. Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta. Cada esforç meu és una sentència que em condemna; i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba. ¿Fins quan ha de ser que em romangui l’esperit en aquest marasme? Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro veig de la meva vida aquí les negres runes, aquí on he passat tants anys i he devastat i he fet destrossa”. Uns nous indrets, no els trobaràs, no trobaràs, no, unes altres mars. La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris t’envelliràs, i en aquestes mateixes cases et sortiran els cabells blancs. Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs. Cap a uns altres llocs, no ho esperis, no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí. Tal com has devastat aquí la teva vida, aquí, en aquest racó petit, és en tota la terra que n’has fet la destrossa. Konstandinos Kava...

Poemes de capçalera: dos de Ramon Guillem

UNA BICICLETA BLAVA Mon pare tenia una bicicleta blava. Amb ella anava els caps de setmana a pescar tenques i llisses a la séquia del port, a la vora de l'Albufera. També hi pescava anguiles i, de tant en tant, com una festa, ens portava granotes. Va morir jove. El cranc maleït va esventrar-lo. Des d'aleshores la cendra del cor no ha fet sinó créixer. Si mon pare visquera no hi podria pescar. Els peixos són ombres foses en una aigua pudenta i trista. Hom pot veure, algunes hores funestes, entre les canys, una escuma negra, com la bilis llefiscosa d'un fetge castigat. De vegades, la mort és culpa dels déus. D'altres, és culpa dels hòmens. TARONJA FLORIDA El temps és un trineu lliscant per un llac de vidre, transparent com una llàgrima antiga, com cel que s'obri en un esbart d'ones blanques, tan pur com els murs higiènics d'un passadís d'hospital, tan net com un llençol fresc, com el fred del mes de febrer. El temps és un falcó pelegrí que el desig ens rap...

Amb la tecnologia de Blogger