Aquest és el primer 12 d'octubre que passaré dins de l'Estat espanyol després de sis anys de viure a l'estranger. Que jo pense que, simplement, he tornat al meu poble després de deu anys fora, comptant els anys a Catalunya, no vol dir que el meu passaport i el DNI que acabe de renovar diguen una altra cosa. El cas és que tornar a viure a Espanya té avantatges insospitats, com ara que no et conviden a la Fiesta Nacional. Mentre vaig viure a Zadar vaig rebre cada any una invitació a la recepció que, pels volts del 12 d'octubre, organitzaven l'Ambaixador y señora a la seua residència amb motiu de la Fiesta Nacional. La invitació arribava cada any puntualment la primera setmana de
curs i, si no recorde malament, la festa sempre era un dijous, amb
independència (ups!) de quan caiguera el dia del Pilar, la qual cosa em posava
molt fàcil declinar-la amablement amb motiu de les classes, que tot just havien
començat, sense tenir en compte, a més, els vora tres-cents quilòmetres que hi
havia entre Zadar i Zagreb. Cada vegada que arribava el sobret ribetat i amb
lletres daurades en cursiu, com si ens convidaren a bodes, em cantava durant
una estona la versió de Paco Ibáñez de La
mauvaise réputation de Brassens i seguia fent la meua feina, però el cor em feia un bot cada vegada que rebia la pertinent trucada des de l'Ambaixada per demanar-me si confirmava assistència a "la Fiesta Nacional". De fet, sempre em venia de pensar que, si tan dolent és el nacionalisme com a concepte, per quins set sous un país que es declarava tan antinacionalista com Espanya tenia tantes festes, museus, lligues de futbol, documents d'identitat i moltes altres coses que en duien l'adjectiu.
Comentaris
Salut!