Theo Angelopoulos mor atropellat per la moto d'un policia a l'edat de 76 anys. Més que una ironia del destí, com diu el periodista del País, a mi em sembla una broma macabra.
Aquesta escena amb el cap de Lenin baixant pel Danubi, un Lenin que ja és Ningú, és una de les més belles que he vist al cinema. De directors com Wenders, Malick o Angelopoulos, que saben fer del lirisme i de la lentitud gran cinema, n'hi ha molt pocs (personalment, Antonioni em sembla gairebé sempre un pesat, i Kaurismaki em convenç només de vegades, per exemple a Le Havre que s'ha estrenat fa poques setmanes). A Angelopoulos em vaig rendir després d'haver vist La mirada d'Ulises d'estrena, supose que als Albatros de València, que van tancar l'any passat. Devia ser l'any 1996 i en el meu record sempre relacione el film protagonitzat per Keitel amb Dersu Uzala d'Akira Kursowa, que devien reposar aquell any i que em va impressionar de la mateixa manera.
El cas és que mai no he tornat a veure La mirada d'Ulises i ara pense que després de sis anys a Croàcia, el periple balcànic i danubià de Harvey Keitel em diria moltes més coses. El millor homenatge als artistes que se'n van sempre és rellegir-los.
El cas és que mai no he tornat a veure La mirada d'Ulises i ara pense que després de sis anys a Croàcia, el periple balcànic i danubià de Harvey Keitel em diria moltes més coses. El millor homenatge als artistes que se'n van sempre és rellegir-los.
Comentaris