Miguel Hernández

Imatge agafada de la xarxa
Hi ha poetes que molesten sempre i sempre molesten als mateixos. Un d'ells és Estellés que s'ha salvat de perdre un carrer a Sedaví, perquè encara queda gent amb trellat en aquest món. Un altre és Miguel Hernández que va projectar raigs incessants de llum en temps foscos. Contra la misèria d'esperit, poesia.

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo.

Comentaris

Absolutament d'acord amb tu, Pau! De vegades m'avergonyeixo de pertànyer a la mateixa societat que certes persones (o potser no hi pertanyo, i no en sóc conscient...). És impossible, però, silenciar aquells que silencien els poetes, perquè sempre són mes poderosos. Contra aquestes actituds, però, la força de la poesia!
Sif ha dit…
El millor de tot és que, per molt que s'esforcen, la poesia torna triomfa de nou. Ara mateix deu haver molta més gent repassant els poemes que s'estima de Miguel Hernández o fins i tot descobrint-lo.
Carles Alós ha dit…
M'ha agrada't molt el poema, Pau. Salutacions!
Sif ha dit…
Gràcies, Carles. És que Miguel Hernández és molt bo!