Com una rosa de paper

De vegades cal tornar a dir certes coses, a escriure-les. Cal tornar a dir que Estellés és un dels grans i ho estan dient molts de blogs i ho dirà hui molta gent en molts de sopars i festes que es faran arreu. Jo aniré a una d'aquestes festes i, si de cas, ja ho explicaré demà. Ara simplement sume aquesta finestra a l'homenatge que fem uns quants entre tants al poeta de Burjassot. A mi m'agrada molt l'Estellés i sempre n'he fet propaganda, simplement perquè m'agradava i perquè m'agrada compartir les coses que m'agraden. A més, amb Estellés, com amb molts poetes d'aquests país, he tingut sempre la impressió que es cometia una gran injustícia, uns el negaven i l'ignoraven, quan no l'insultaven. Altres el classificaven còmodament en una cita de Joan Fuster i nosaltres l'erigíem en símbol amb el que això comporta de desviació lectora.  Quan vaig saber de la iniciativa de les festes Estellés em vingué al cap aquesta precaució cap a l'erecció d'estàtues i símbols nacionals. Més valdria estellesianament fer del poeta una estàtua erecta. De tota manera, en repensar-hi crec que la iniciativa és l'única possible per fer que els versos d'Estellés estiguen en boca de molts aquesta nit, per això cal aplaudir-la i participar-hi. Per això i perquè no hi haurà ningú més que la diga que no siguem nosaltres (hi ha clàusules secretes que ho impedeixen), aquesta nit a les festes i sopars que s'han organitzat la paraula d'Estellés circularà com una rosa de paper.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER


                                                    (Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper, 
d'un paper vell de diari, 
d'un diari groc del temps.


Ella volia una rosa, 
i un dia se la va fer. 
Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper.


Passaren hivern i estiu, 
la primavera també, 
també passà la tardor, 
dies de pluja i de vent.


I ella tenia la rosa, 
una rosa de paper. 
Va morir qualsevol dia 
i l'enterraren després.


Però al carrer on vivia,  
però en el poble on visqué, 
les mans del poble es passaven 
una rosa de paper.


I circulava la rosa, 
però molt secretament. 
I de mà en mà s'hi passaven 
una rosa de paper.


El poble creia altra volta 
i ningú no va saber 
què tenia aquella rosa, 
una rosa de paper. 


Fins que un dia d'aquells dies 
va manar l'ajuntament 
que fos cremada la rosa, 
perquè allò no estava bé. 


Varen regirar les cases: 
la rosa no aparegué. 
Va haver interrogatoris; 
ningú no en sabia res. 


Però, com una consigna, 
circula secretament 
de mà en mà, per tot el poble, 
una rosa de paper.