Els dies curts i freds de novembre. La fosca de les nits eternes i del canvi horari. Si plou, a novembre, i no les han collit, les oliveres ploren, ploren les olives i cauen a terra desolades per l’absència de les mans rasposes, clivellades. El plany de les oliveres com xiquets que es perden en centres comercials, com les dones de dol constant que repassen cada dia les esqueles dels murs, com les mares soles que esperen els fills mariners que no tornen mai, com els homes borratxos quan despunta el sol i senten la buidor de l’abisme que omplin insadollables, com els veterans d’un absurd que no recorden per què van enfollir. Les oliveres ploren la solitud de les nits plujoses de novembre, diuen els vells, em diu el cambrer. Qui sap per què expliquen aquesta història de les oliveres ploroses, qui sap quin enyor de mans amoroses.
Comentaris