Angelí Castanyer va publicar el 1954 Miratge, el seu únic llibre de poemes, a l'exili de París. Republicà, valencianista i d'esquerres la informació que circula d'ell als papers i a la xarxa diu que fou col·laborador de revistes com Germania, Nostre Teatre, Taula de Lletres Valencianes, el Camí, el Timó i El País Valencià; signatari de les Normes de Castelló; negociador actiu de l'estatut d'autonomia valencià i que, durant la guerra, va ocupar diversos càrrecs en representació del Partit Valencianista d'Esquerra. Castanyer va deixar València i va eixir amb l'Stanbrook, l'últim vaixell que va salpar del port d'Alacant, cap a l'exili. A París, on s'hi va estar fins el 1970 quan va tornar a València va publicar Miratge que conté aquest poema dedicat a la ciutat llunyana i perduda. El poema és més voluntariós que efectiu, però té alguna que altra troballa curiosa i no deixa de ser un document més de tota la poesia que ha generat la ciutat de València, bona i dolenta, més o menys circumstancial, que a mi tant m'interessa.
EN LA NIT DESÈRTICA
Ai València... València!
La de la rosa fina? La de la col rumbosa.
Femella i gran femella; femella esmaperduda
en la borda entelèquia d'un etern desficaci.
València enlluernada de soroll i de traques!
Estampa ruquerola d'una potencia absurda,
la salvatge potencia
d'un poble que s'enlaira de folla egolatria
entre els versets insípids de l'Auca Falaguera...
Ai València, València... El Corn de l'Abundància?
El jou de la vergonya que un tall de cids campeadors impúdics
han pres per bandolera.
València enforfoguida, València abofegada de gorja i de rialles...
baix la pota brusenta de la egua bravía.
Oh l'imperi fal·loric del cabdill immutable,
eixe cabdill de sempre, sempre el mateix, i sempre
adorat dels mateixos.
I el poble? Pobre poble!
Equació insuperable d'una ciència inoïda,
que fa escut a tothora de sa brusa hortolana
amb un posat ingenu que rebenta les pedres;
amb un badoc migriure que crema les entranyes;
sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica
d'una cultura pràctica,
d'una ignorància útil...
I mentres tant, oh glòria,
oh glòria inverosímil dels faustes troglodites!
Oh la docta, la culta, la malva poesia
de la flor fredolenca,
de la flor consentida sobre el vell cementeri,
la flameta grogusa de la nit calculada:
sotanes infal·libles
i smokings impecables,
en una rumba seria
d'estirp ordenadora...
Ai València, València... La Moma t'enverina...
i la Verge t'empara.
Sant Josep, crea l'obra;
Sant Vicent, fa el miracle;
i la creu i l'espasa -pensat i fet? oh glòria!
completa el sortilegi:
sortilegi implacable de l'etern mata-mòros...
I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.
Que la pàtria -que diuen,
ja no és més i només que una immensa
contrada delitosa,
on el Pare Fal·lòria
-escull inimitable de la gràcia legítima-
enfila amb tot silenci
son ventre a ras de terra...
i mesura i sospesa
amb fúria de golafre la fresca encarnadura
de la col poderosa.
De la col poderosa...
...i de la rosa fina, la càndida assutzena,
el gesmil i la murta, el llorer i l'alfàbega...
EN LA NIT DESÈRTICA
Ai València... València!
La de la rosa fina? La de la col rumbosa.
Femella i gran femella; femella esmaperduda
en la borda entelèquia d'un etern desficaci.
València enlluernada de soroll i de traques!
Estampa ruquerola d'una potencia absurda,
la salvatge potencia
d'un poble que s'enlaira de folla egolatria
entre els versets insípids de l'Auca Falaguera...
Ai València, València... El Corn de l'Abundància?
El jou de la vergonya que un tall de cids campeadors impúdics
han pres per bandolera.
València enforfoguida, València abofegada de gorja i de rialles...
baix la pota brusenta de la egua bravía.
Oh l'imperi fal·loric del cabdill immutable,
eixe cabdill de sempre, sempre el mateix, i sempre
adorat dels mateixos.
I el poble? Pobre poble!
Equació insuperable d'una ciència inoïda,
que fa escut a tothora de sa brusa hortolana
amb un posat ingenu que rebenta les pedres;
amb un badoc migriure que crema les entranyes;
sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica
d'una cultura pràctica,
d'una ignorància útil...
I mentres tant, oh glòria,
oh glòria inverosímil dels faustes troglodites!
Oh la docta, la culta, la malva poesia
de la flor fredolenca,
de la flor consentida sobre el vell cementeri,
la flameta grogusa de la nit calculada:
sotanes infal·libles
i smokings impecables,
en una rumba seria
d'estirp ordenadora...
Ai València, València... La Moma t'enverina...
i la Verge t'empara.
Sant Josep, crea l'obra;
Sant Vicent, fa el miracle;
i la creu i l'espasa -pensat i fet? oh glòria!
completa el sortilegi:
sortilegi implacable de l'etern mata-mòros...
I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.
Que la pàtria -que diuen,
ja no és més i només que una immensa
contrada delitosa,
on el Pare Fal·lòria
-escull inimitable de la gràcia legítima-
enfila amb tot silenci
son ventre a ras de terra...
i mesura i sospesa
amb fúria de golafre la fresca encarnadura
de la col poderosa.
De la col poderosa...
...i de la rosa fina, la càndida assutzena,
el gesmil i la murta, el llorer i l'alfàbega...
Comentaris