Reserva índia



Quan vaig preparar l'antologia Ai, València! amb Maria Josep Escrivà, algú em va dir que aquesta mena d'antologies eren feines la repercussió de les quals era de llarg recorregut. Que el món no s'aturava per llegir-les, però que, si aguantaven a les llibreries i les biblioteques, anaven guanyant lectors a poc a poc.

Avui, passejant per blogs diversos, he trobat aquest post de Pere Mayans que fa una ressenya d'aquell treball, fent-ne una encertada lectura sociolingüística.

"I el tema de València tornava, i se n'anava entre les teues coses" escrivia Estellés al "Cant de Vicent" que vàrem incloure entre els poemes de l'antologia. Podria escriure el mateix. De tant en tant, malgrat estar lluny em torna la mateixa obsessió per la nostra ciutat que em va dur, primer, a muntar un espectacle poètic al voltant de la poesia que poetes diversos li havien dedicat, i després a preparar aquesta antologia. Des que es va publicar, a més, he continuat atent als poemes que es van publicant i que tornen al tema de València. Són molts els poetes valencians que podrien citar aquest vers d'Estellés, molts els que al llarg de la seua vida escriuen com a mínim un poema per cantar, i per plànyer sobretot, aquesta ciutat que continua caminant cap a l'autodestrucció implacable, mentre es vesteix amb les millors gales per rebre magnats que la compren, ja no per un plat de llenties podrides com escrivia bíblicament Marc Granell, sinó per milionades enlluernadores.

D'entre les noves aportacions al tema, voldria penjar ací un poema que es va publicar només un any després de l'Ai, València. Es tracta de l'"Oda apatxe a València" del poeta de Catarroja Ramon Ramon (Cor desmoblat, 2004) que rebla el clau de la qüestió amb una mirada estranyada, com l'apatxe a la reserva índia:

ODA APATXE A VALÈNCIA

Ser en rambla d'asfalt i urbanitzada
corbs d'arreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l'ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint de poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar-la i plorar i perdre un somni.




Comentaris

Begonya Mezquita ha dit…
M'agrada aquest poema de Ramon. Gràcies i salut!
A mi agradar aquesta poesia. MOLT!