D'una visita a Sinera

Quan baixes del tren que avança a la vora de les platges del Maresme i, de cara al poble, mires cap a l’esquerra, descobreixes, inconfusible, el cementiri de Sinera. Sense haver-lo vist mai és reconeixible, perquè la poesia d’Espriu és exacta i literal. La meravella és que aquesta exactitud i aquesta literalitat estan al servei d’una concepció lírica i simbòlica molt pregones. Darrere d’uns habitatges socials per a pescadors immigrats que es van construir als anys seixanta, hi ha el cementiri. Aquests habitatges havien fet renegar a Espriu de la seua voluntat de ser-hi enterrat. Tot i que al remat hi és, al costat del panteó familiar, en una petita làpida, al nínxol que havia estat de l’amic Rosselló-Pòrcel, les despulles del qual ja descansen a Palma. Tot senzill i auster, com la paraula d’Espriu, però amb connotacions i símbols poderosos que enforteixen la xarxa, com la poesia d’Espriu.

Abans hi ha el poble, on si hi aneu amb un bon coneixedor trobareu els racons que han conformat el món espriuà. La muntanya del Mal Temps, aquell “turó ventejat pel xaloc i les tramuntanes, una roca calba, sense cap arbre. A sota, un espadat que la mar gratava.” Ara hi ha molts arbres i el turó l’han gratat i el graten encara les excavadores i les grues.

            Pel turó del Mal Temps venien els captaires cecs de Canet de Mar i arribaven al carrer de la Perera, ara del bisbe Català, avantpassat del poeta, on hi ha la casa que fou del bisbe i que va heretar el pare del poeta. En aquest carrer hi ha altres cases on hi vivien amics de la família que Espriu va convertir en personatges de les seues obres, com l’Eleuteri, o les germanes Draper.

            El passeig continua per la Riera d’Arenys i arribem a l’església on hi ha les escales que baixava Tereseta Vallalta al primer conte d’Ariadna al laberint grotesc, “Tereseta-que-baixava-les-escales”. La baixada de les escales és per a Espriu la davallada de la vida cap a la mort. Però a la mort també s’hi puja, perquè ja encarem la pujada que ens du fins al passeig dels xiprers que duen al cementiri de Sinera. De dins del cementeri, just davant d’on hi ha el panteó dels Espriu, és a dir, del bisbe Català, mireu cap a la mar a través de la porta i dels xiprers, que us donaran el marc verd i blanc i recordeu l’epitafi espriuà: Quan et deturis/ on el meu nom et crida/ vulgues que dormi/ somniant mars en calma/ la claror de Sinera.

            Tanqueu els ulls després, oblideu les urbanitzacions i evoqueu els rials –algun se salva encara– i el camp amb més versos d’Espriu: “Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit/  camp l’ample silenci que estenen els grills,/ he mirat aquesta terra,/ he mirat aquesta terra.