Dino Campana

Pel que fa a la seua recepció en català, aquesta tardor i aquest hivern han estat els de Dino Campana, sense cap mena de dubte. Amb pocs mesos de diferència han aparegut dues traduccions dels Cants Òrfics. Això ha generat un interessant debat (com sempre i malauradament, no del tot lliure d’agrors extraliteràries) entre els ressenyistes dels suplements culturals sobre quina de les dues era millor. Jo tot això ho he seguit a través de la xarxa, perquè visc lluny, però m’ha fet la impressió que aquest desembarcament de Campana al català ocupava més espai als periòdics del que sol ser habitual i me n’he alegrat molt, perquè li tinc una estima especial al poeta de Marradi.

El vaig començar a llegir a Itàlia en una assignatura en què llegíem Dino Campana, Camillo Sbarbaro (per cert, que Ed. 96 ha tret una plaquette amb les traduccions de Marc Granell) i Clemente Rebora. En aquest darrer no vaig saber entrar-hi, però els altres dos s’han convertit en lectures habituals, i fins i tot de Campana vaig començar a traduir-ne alguna cosa.

Avui he buscat un d’aquells poemes que vaig traduir i, sense conèixer encara les versions d’Arnau Pons i de Susanna Rafart, m’afegiré a la festa de celebrar Campana en català.

D'altra banda, en aquest enllaç, podeu llegir la traducció molt “setantera” que van fer Salvador Jàfer i Júlia Benavent del poema La nit de Campana. Em sembla que és la primera traducció de Campana al català i està molt bé.

I aquesta és la meua aportació:

La Chimera

Non so se tra roccie il tuo pallido
Viso m’apparve, o sorriso
Di lontananze ignote
Fosti, la china eburnea
Fronte fulgente o giovine
Suora de la Gioconda:
O delle primavere
Spente, per i tuoi mitici pallori
O Regina o Regina adolescente:
Ma per il tuo ignoto poema
Di voluttà e di dolore
Musica fanciulla esangue
Segnate di linea di sangue
Nel cerchio delle labbra sinuose,
Regina de la melodia:
Ma per il vergine capo
Reclino, io poeta notturno
Vegliai le stelle vivide nei pelaghi del cielo,
Io per il tuo dolce mistero
Io per il tuo divenir taciturno.
Non so se la fiamma pallida
Fu dei capelli il vivente
Segno del suo pallore,
Non so se fu un dolce vapore,
Dolce sul mio dolore,
Sorriso di un volto notturno:
Guardo le bianche rocce le mute fonti dei venti
E l’immobilità dei firmamenti
E i gonfii rivi che vanno piangenti
E l’ombre del lavoro umano curve là sui poggi algenti
E ancora per teneri cieli lontante chiare ombre correnti
E ancora ti chiamo ti chiamo Chimera.


La Quimera

No sé si entre roques el teu pàl·lid
Rostre se m’aparegué, o somrís
De llunyanies ignotes
Fores, acalat l’eburni
Front fúlgid, oh jove
Germana de la Gioconda,
Oh de les primaveres
Apagades, per la teua mítica pal·lidesa,
Oh Reina, oh Reina adolescent;
Però pel teu ignot poema
De voluptat i de dolor,
Música juvenil exsangüe,
Marcat per una línia de sang
Al llarg dels llavis sinuosos,
Reina de la melodia;
Però pel verge cap
Recolzat, jo poeta nocturn
Vetllí els estels vívids als pèlags del cel,
Jo pel teu dolç misteri,
Jo pel teu fluir taciturn.
No sé si la flama pàl·lida
Fou dels cabells el vivent
Signe de la seua pal·lidesa,
No sé si fou un dolç vapor,
Dolç sobre el meu dolor,
Somrís d’un rostre nocturn;
Mire les blanques roques, les mudes fonts dels vents
I la immobilitat dels firmaments
I els rierols inflats que marxen plorosos
I les ombres del treball humà vinclades allà als turons glaçats
I encara per tendres cels llunyanes clares ombres rabents
I encara et cride, et cride Quimera.

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo tinc la versió de Susanna i no està malament. No tinc l'altra i, per tant, no puc valorar. Però ja és conya que hagen d'eixir les dues versions alhora...
Sif ha dit…
Hola Josep Lluís, la veritat és que sí que és estrany que un poeta poc traduït, de sobte, tinga dues traduccions, però crec que en el fons no està malament. És interessant, tant per conèixer millor l'original, com per conèixer millor tots dos traductors que, al remat, també són poetes.