Viatger que s'extravia

Presentació a Dénia

2012-01-27T08:52:00.000+01:00

El proper dijous presentem a Dénia els dos darrers números de la col·lecció de poesia Razef: la Blasfèmia de Janko Polić Kamov i el Quadern de sal de Carles Mulet. Us hi esperem.

Vindrà el sol, ànima glaçada, i esbandirà els fantasmes del fred;

vindrà el déu jovencell i et donarà la flama de la seua sang;

la seua sang és càlida i les seues paraules com paraules d’un amant;

és el déu de la passió, ell, i la seua passió és pura;

la seua passió saltirona com un cabirol i és dolça com la brisa;

el xiuxiueig és seré com un perfum, i perfum és la seua paraula.

En la mort d'Angelopoulos

2012-01-25T09:37:00.000+01:00

Theo Angelopoulos mor atropellat per la moto d'un policia a l'edat de 76 anys. Més que una ironia del destí, com diu el periodista del País, a mi em sembla una broma macabra.

Aquesta escena amb el cap de Lenin baixant pel Danubi, un Lenin que ja és Ningú, és una de les més belles que he vist al cinema. De directors com Wenders, Malick o Angelopoulos, que saben fer del lirisme i de la lentitud gran cinema, n'hi ha molt pocs (personalment, Antonioni em sembla gairebé sempre un pesat, i Kaurismaki em convenç només de vegades, per exemple a Le Havre que s'ha estrenat fa poques setmanes). A Angelopoulos em vaig rendir després d'haver vist La mirada d'Ulises d'estrena, supose que als Albatros de València, que van tancar l'any passat. Devia ser l'any 1996 i en el meu record sempre relacione el film protagonitzat per Keitel amb Dersu Uzala d'Akira Kursowa, que devien reposar aquell any i que em va impressionar de la mateixa manera.
El cas és que mai no he tornat a veure La mirada d'Ulises i ara pense que després de sis anys a Croàcia, el periple balcànic i danubià de Harvey Keitel em diria moltes més coses. El millor homenatge als artistes que se'n van sempre és rellegir-los.

Fet a Farrera

2012-01-24T13:28:00.001+01:00

El blog Fet a Farrera, que recull les experiències dels seminaris de traducció poètica que es celebren en aquesta localitat pallaresa i les expansions que generen, es fa ressò de la publicació dels llibres Neka bar vedrina ogrne i 29 pesama. Dva katalonska pesnika. El primer, com ja vaig explicar fa uns dies, recull el resultat del seminari de traducció celebrat a l'illa de Pašman (Croàcia) amb poemes de Francesc Parcerisas i Laia Martinez i Lopez. El segon és el resultat del seminari celebrat a Sremski Karlovci (Sèrbia) en què un equip de traductors i poetes va traduir poemes d'Enric Casasses i Dolors Miquel, sota la coordinació de Pau Bori, lector de català a Belgrad.

Entrevista a Narcís Comadira

2012-01-22T10:38:00.000+01:00

Avui que Narcís Comadira fa setanta anys vull compartir una entrevista que li vaig fer fa gairebé set anys per a la revista Quaderns: Revista de Traducció de la UAB amb motiu de l'edició de la seua traducció de l'obra lírica de Leopardi. La podeu llegir ací. Aprofite per felicitar el poeta, pintor i traductor en el seu aniversari i rellegir alguns poemes de les seues Formes de l'ombra, per exemple aquest:

SPEAK, MEMORY

Parla, memòria,

però no ho diguis tot.

Calla les coses

més tèrboles, més tristes,

les que ens revelen

tal com som de debò.

Mantén l'engany,

sigues bona minyona,

desa el farcell

dels records tenebrosos

molt temps encara

al calaix de l'oblit.

Fins que acceptem

el cruent sacrifici

de veure'ns nus

del tot i espellifats,

la carn oferta

i l'esquelet de l'ànima.

Llavors aboca,

crema, devora, arrasa,

mostra el terror

que has celat tan fidel.

Digues-ho tot.

Llavors parla, memòria.

Violacions

2012-01-20T12:24:00.000+01:00

Ahir de tornada a València amb l'últim Euromed vaig llegir el llibre Violacions de Lucia Pietrelli que va guanyar l'edició de 2011 del premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. Aquest és el primer llibre que Lucia escriu en català, tot i que ja havia publicat Fúria a la col·lecció La Cantàrida, un llibre escrit en italià i traduït en col·laboració amb Jaume C. Pons Alorda. Jo sempre he admirat molt la gent que és capaç d'entrar fins al moll de l'os d'una altra llengua, fins al punt d'escriure-hi bona poesia. Lucia ho fa i n'extreu una poesia penetrant, amb imatges molt potents, feridora, brillant.

La violència del pes, les plomes

La violència de la frontera retallada amb llana aspra,

de l'origen, del somni esclau de la distància

La violència blanca per l'amnèsia del llençol

La violència de les reparticions, l'esquelet en ossos,

la gravetat en penetracions, el cervell: mossegades

La violència del matalàs amb clivells fugitius

La violència dels traus al cos

La violència del retard, de no saber-me duplicada,

de veure'm respirant, de no viure'm guardada

Que només la claror agomboli/Neka bar vedrina ogrne

2012-01-13T20:00:00.002+01:00

"Que només la claror agomboli, com un xal,/ la immensitat i el valor del teu futur". Els versos són del poema Nu de Francesc Parcerisas i són els que donen títol a un llibret que acaba d'eixir a Croàcia amb aquest i altres vint-i-un poemes seus i amb vint-i-tres poemes de Laia Martinez i Lopez. Una bona antologia de tots dos autors. Un, home, veterà, reconegut i amb una poesia que il·lumina amb la claror de la poesia instants fugissers que sovint s'amaguen rere l'ombra de l'oblit. L'altra, dona, jove, enjogassada i amb una poesia que vessa d'immediatesa i ens esguita de vitalitat. Hom diria que ens trobem davant de dues maneres de fer molt diferents, tot i que els instants de la poesia de Laia no són menys fugissers que els de Francesc, i que la poesia de Francesc, per més pausada no està per això menys viva. Efectivament, des de poètiques molt distanciades, però des d'un mateix amor per una poesia i una vida de carn i ossos.

L'illa de Pašman

Tot això va passar entre el 6 i el 8 de desembre de 2010 a l'illa de Pašman, davant de Zadar. Ens havíem ajuntat en una casa, al llogaret de Mali Pašman (Pašman Petit), a més de Laia, Francesc i servidor, els traductors Nikola Vuletić, Pau Bori, Maja Lemaić, Marija Džaja, Vedrana Lovrinović i Roser Soler i els poetes croats Tonko Maroević, Dinko Telećan, Antonija Novaković i Dorta Jagić. Durant tres dies vam traduir aquests quaranta-cinc poemes. Un any després tinc a les meues mans el llibret que han editat Dinko i Vedrana amb molta cura i bon criteri. Un llibre que introdueix dos nous poetes catalans al corpus croat i que esperem que siga el primer, però no l'últim.

A més dels poemes de Laia i Francesc i del pròleg dels curadors de l'edició, el volum es completa amb algunes traduccions que vam fer entre sessió i sessió, mentre esperàvem els àpats deliciosos que ens preparava la nostra amfitriona Irma, o fèiem el cafè. Són poemes de les dues poetes croates que ens acompanyaven, Antonija Novaković i Dorta Jagić. Finalment hi ha, com a colofó, un breu article de Tonko Maroević en què recorda el viatge que va fer J.V. Foix a Dubrovnik el 1933 a Dubrovnik com a representant del Centre Català al congrés del PEN Club d'aquell any. El colofó el completen dos poemes de J.V. Foix, traduïts per Tonko: el sonet "Oh! Si prudent i amb paraula lleugera" de Sol i de dol i un poema signat, precisament durant aquell viatge, a Ljubljana, en què parla "del vèrtig de verdors de la ribera il·líria".

Recorda Maroević a la seua nota un altre poema de Foix del mateix viatge, signat a Trieste, en què esmenta un enigmàtic "silenci dels croats". No sé quin sentit tenia per a Foix aquest silenci, el que sí que sé és que en una d'aquelles illes de la ribera il·líria, setanta-set anys després del viatge del pastisser de Sarrià, un poeta de Begues i una poeta de Berga, parlaven i parlaven amb croats molt poc silenciosos que buscaven paraules per traslladar a la seua llengua versos com aquests de Francesc Parcerisas:

Però tots dos sortim del foc

MORÉAS

Bella dorment, deixa'm que, impúdic,

et desperti fregant-te el dit a la geniva.

Desig i matí enteranyinen el cervell

però la llum s'espesseix, color de sang clara,

i ens amara de realitat i de delit.

Encara que tots, i sempre, hàgim de perdre,

que només la claror agomboli, com un xal,

la immensitat i el valor del teu futur.

T'ho dic jo que veig com la tardor crema

i es consumeix entre els residus del record

d'aquesta nit, d'aquest instant feliç.

Accepta, com jo accepto, els mots

que sostenen el món per més que et roseguin

els amagatalls del cor com un corc

que desfigura el blau clar dels somnis.

I aboca-hi, sencers, la veritat i els sentits

fins despullar-te i saber que ho has donat tot

i que tant és haver guanyat o haver perdut.

Pensa que és només gràcies als mots

que algú sempre estimarà el teu nu,

la corba d'aquest nas que se m'esborra dels ulls,

el fumerol de la tetera, la teva veu,

i la idea que et faràs vella amb mi

sense oblidar que acabem de sortir del son

per estrènyer-nos com amants sortits del foc.

NAGOST

Ali oboje izlazimo iz vatre.

Moréas

Uspavanaljepotice, pusti da te bestidno

probudimtrljajući ti prstom desni.

Želja ijutro zastiru mozak,

alisvjetlost se gústi bojom bistre krvi

ipreplavljuje nas zbiljom i prijestupom.

Iako svibaš uvijek moramo izgubiti,

neka barvedrina ogrne, poput rupca,

beskraj iblago tvoje budućnosti.

To kažem ti ja koji vidim jesen kako gori

i gasne među ostacima sjećanja

na ovu noć, ovaj sretni trenutak.

Prihvati, kao što ja prihvaćam, riječi

koje održavaju svijet, koliko god te izjedaju

skrivena mjesta srca poput crva

što izobličuje bistro plavetnilo snova.

Izloži ucijelosti istinu i osjećaje

sve dok se nesvučeš i ne shvatiš da sve si dala

i da svejedno jegubi li se ili dobiva.

Pomisli da ćesamo zahvaljujući riječima

netko uvijekvoljeti tvoju nagost,

liniju nosakoja mi iščezava iz očiju,

pȁru iz čajnika, tvoj glas

i pomisaoda ćeš ostariti sa mnom

nezaboravivši da smo upravo izišli iz sna

da sestisnemo kao ljubavnici izišli iz vatre.

O aquests de Laia Martinez i Lopez:

A. AMB ADOLESCENT

Com n'erad'arriscada

la mevaperdició, ho sabia.

Sóc moltintel·ligent

[em faigl'estúpida per a no deixar-te

enevidència].

Tu encaravas posar-te en un perill

méstemible; davant seu,

mossegades,un petó fugaç

i lesmans deslligades

amb unllaç de seda

quan l'altredu una bena als ulls

quetransparenta

i ensamaga.

Pucfer-te coses que ningú

no escreurà que t'hagin fet

[allà, al'escola privada]

només acanvi

de risc,de perill.

Conducciótemerària.

Si emdeixes portar el volant

[no tinccarnet]

correremper circuits

de pellsuau i molla

tot fentxisclar

elspneumàtics, gastant-los,

iacariciant el fre,

només unpèl, de tant en tant.

Ho veus?

Ara elcor se t'accelera

i a mi embatega

elclítoris, embogit,

[a setmil revolucions]

els teusdits s'hi perden.

Deixa'mque t'indiqui el camí.

Canvia demarxa

redueixuna miqueta

[ja m'espero,aguanta],

¿no veusque la màquina

s'escalfamassa?

Iaccelera de cop, altra vegada,

i derrapaentre els fluids

de lacarretera suada.

Correfins que s'acabi la benzina

[quindipòsit més petit]!

i araaparca al meu costat

i fes-m'ho,amb la calefacció

apagada-elfum és tòxic-

i lamúsica d'una emissora

de moda.

Les dones conduïm més bé, oi ?

S ADOLESCENTOM

Koliko je pogibeljna

moja strast, to sam znala.

Jako sam pametna

[pravim se glupa

da te ne uvrijedim].

Ti si se uvalio u još veću

opasnost; pred njim,

grickanja, letimičan poljubac

i odriješene ruke

u omči od svile

dok on ima povez preko očiju

koji je proziran,

ali nas skriva.

Mogu ti činiti stvari za koje ti nitko

neće vjerovati da si doživio

[tamo, u privatnoj školi]

samo da osjetim

rizik i opasnost.

Nepropisna vožnja.

Ako mi prepustiš volan

[nemam vozačku]

vozit ćemo krugove

nježne i vlažne kože

tako da gume

škripe, troše se,

dok milujem kočnicu,

samo malo, ponekad.

Vidiš?

Srce ti se ubrzava,

a meni pulsira

klitoris, sluđen,

[na sedam tisuća obrtaja]

prsti se tvoji unutra gube.

Pusti da ti pokažem put.

Promijeni brzinu

uspori malo

[čekam te, izdrži]

zar ne vidiš da se makina

pregrijava?

I naglo ubrzaj, ponovo,

i prokliži kroz tečnosti

znojne ceste.

Juri dok ne nestane benzina

[kako ti je malenspremnik!]

i parkiraj se pokraj mene

i učini mi to, s ugašenim

grijanjem – ispušni plin je otrovan –

i uz muziku neke hit

radio stanice.

Žene voze bolje, zar ne?

Nota: El llibre Que només la claror agomboli/Neka bar vedrina ogrne ha estat publicat per l'editorial de Zagreb Meandar i per la Universitat de Zadar, amb el suport de l'Institut Ramon Llull, el Ministeri de Cultura de la República de Croàcia i l'Associació de Traductors Literaris Croats.

Quatre

2012-01-04T17:09:00.000+01:00

Pastís pescat a la xarxa

Han passat quatre anys des que vaig obrir el blog. Aquest darrer ha estat el més productiu i per això estic content. Fa uns dies, però, que li pegue voltes a la manera de continuar amb aquest espai. Dubte entre obligar-me a ser sistemàtic o aparcar-lo durant uns mesos i sé que al final optaré per deixar la finestra oberta per abocar-me de tant en tant a explicar alguna cosa. L'any que comença, si no s'acaba el món, com pronosticaren els maia i pronostiquen els telenotícies cada dia, serà mogut i espere tenir excuses bones i poètiques per anar omplint posts. Mentrestant, agraisc les visites dels lectors silenciosos i, més encara, dels que deixen comentaris. Voldria celebrar-ho copiant el primer poema que vaig publicar fa un grapadet d'anys (no cal que us pugen els colors a vosaltres, ja els tinc ben pujadets jo). És a dir, el primer poema de la plaquette que em van publicar, acabada d'estrenar la majoria d'edat, els amics Vicent Penya i Manel Alonso a la col·lecció Quaderns de l'Aljamia. La plaquette es titulava Ferralla i el poema no duia títol, però s'hauria d'haver dit Teuladins, que és el títol que li va posar a la cançó que en va fer Josep Vicent Tallada i que la podeu escoltar més avall. Bon any, molta sort i molta poesia.

TEULADINS

Dels teuladins del niu no n'hi ha cap que xiule com un altre. Aquell que crida més, somnia grans espais i ampul·losos nius de palla, d'aquella palla daurada, de la bona, i del fang perfecte que ni en els millors nius dels grans Teuladins s'ha vist. Aquell és escoltat per tots, però no tots accepten allò dels grans espais. Casolans de mena, hi ha qui prefereix un pi a un plaça d'un poble xicotet, o inclús algun balconet que siga prou curiós.

Vides desafinades

2011-12-30T11:06:00.001+01:00

En aquest blog dedique molt més espai a la poesia que a la narrativa i així ha de ser i així serà. De tant en tant, però, m'agrada parlar de narrativa. La setmana passada vaig assistir a la presentació a Ca Revolta de la darrera novel·la de Xavier Aliaga, Vides desafinades i, a més de trobar-me amb algú que feia anys que no veia, de saludar a l'autor i escoltar la presentació improvisada de Salvador Company i les paraules i la música de Senior, vaig comprar-me un exemplar i em vaig dir que aprofitaria aquests dies per llegir-lo. Ho he fet i amb molt de gust, perquè la novel·la de Xavier Aliaga és un relat ben construït, amb sis protagonistes versemblants i amb un teló de fons molt familiar i ben representat: la València actual, amb una crisi que no és només econòmica. Una novel·la de vides que es troben en una cruïlla que és on solen passar els accidents i on se solen triar camins encertats o errats. En aquests moments decisius de les seues vides els personatges d'Aliaga es deixen dur o trien, l'encerten o l'erren, però sobretot es fan de carn i ossos, creïbles, autèntics. Una bona novel·la per acabar l'any, sí senyor, o per començar el que ve si encara no l'heu llegit.

Les maletes de Petar Matović

2011-12-26T12:11:00.000+01:00

Portada de l'original serbi

Vull acabar l'any del blog amb un poema de Petar Matović de qui ja he parlat en alguna ocasió. Petar ha escrit un llibre titulat Les maletes de Jim Jarmusch. Dins d'aquestes maletes hi ha guardat una cinquantena de poemes, molts d'ells magnífics que escandallen el fons d'una veu poètica potent que amb una mica de sort podrem escoltar en català durant el proper 2012. Mentrestant us deixe un altre tast per acabar 2011, un poema que hem traduït a quatre mans Josipa Sokol i jo mateix.

HÒSTIA

Avui fa fred. Anit, el vent d’octubre

va construir una piràmide de fulles. Amplien

l’edifici del costat: la grua està bastida, gira

lentament i sorollosa, com una ballarina jubilada . El meu

esguard acinglat es fixa en l’ampolla de cervesa

abandonada en l’últim bloc que han construït.

És diumenge i no hi ha obrers.

Puges dalt de tot de l'edifici: veus un esparver, multicolor

i amb el bec obert – no se sent el crit. Després se’nva

cap al sudoest, cap als espais sense edificar.

No hi ha res pitjor que això: busques el silenci, i lamancança

de so t’aboca perillosament a la depressió de tardor.

Núvols foscos, esfilagarsats com boles de cotó.

Ací el temps és ben a prop teu, abric, paraigua

que floreix en la cúpula íntima, trista i seriosa.

A les fulles, reduïdes a la geometria massònica,

se’ls han trencat els capilars. Cremen com el coure delsostre del temple.

Elmeu cos és l’hòstia d’aquell incendi que encén un anunci de sol.

HOSTIJA

Danas je hladno. Sinoćnji vetar oktobra

za noć izgradio je piramide lišća. Zgrada

do moje nadziđuje se: kran je montiran, vrti se

sporo i bučno, poput balerine u mirovini. Moj

strmi pogled ustavi se na ostavljenoj pivskoj

flaši na vrhu poslednjeg ozidanog bloka.

Nedelja je i nema zidara.

Popneš se na vrh zgrade: kobac, vidiš šare,

i otvoren kljun - krik se ne čuje. Potom odlazi

na jugozapad, u nezidani predeo.

Gore od toga nema: tražiš tišinu, a nedostatak

zvuka vratolomno te goni u jesenju depresiju.

Tmasti oblaci, raščupani kao balice vate.

Ovde je vreme tik do tebe, kaput, kišobran

što se rascveta u intimni svod, tužan i ozbiljan.

Lišću, odavde svedenom na geometriju masona,

ispucali su kapilari. Gori kao bakar hramovnog krova.

Moje telo je hostijatom požaru što plamti u opomeni na sunce.

Els ossos de la ciutat

2011-12-23T12:15:00.001+01:00

Sant Donat de Zadar

Zadar ha estat port i per tant punt de trobada i d'enfrontament de gent i pobles al llarg de la història. Els orígens de l'enclavament es remunten a molt abans de l'arribada de l'imperi romà a Dalmàcia, però és Roma qui la va convertir en la ciutat que encara és avui, qui li va donar l'esquelet que encara conserva. Aquest esquelet romà, després de vicissituds sovint doloroses, ha estat amagat, transformat, deturpat, restaurat, reaprofitat, desgastat segons les circumstàncies i els interessos dels ciutadans o dels seus mandataris.

Com va passar a la resta de ciutats de l'imperi, en caure aquest les pedres de la ciutat romana van servir per a altres necessitats. Avui en dia, moltes d'aquestes pedres encara es veuen. Fragments de columnes, carreus, capitells, làpides, estan repartides per tota la ciutat. Un cas paradigmàtic, però, és el de l'església de Sant Donat (segle IX), als peus de la qual es veuen trossos de columnes i carreus que apuntalen la base de l'església. L'estiu passat, Nikola Vuletić, va fer una conferència a Gandia i ens va parlar de la història de la ciutat de Zadar. Per parlar del passat romà de la ciutat i de la presència d'aquestes pedres repartides arreu de l'entramat urbà va utilitzar una imatge que li he amprat per escriure aquest poema. Si Roma és l'esquelet de Zadar, com és l'esquelet d'aquesta Europa reumàtica en què vivim, les seues restes són els ossos de la ciutat.

ELS OSSOS DE LACIUTAT

Un món antic corriacom un riu

subterrani percriptes i rebosts

sota una allau decases i mercats.

I es va enfilar comla parra al cobert

el seu llegat, elscapitells somreien

amb dents coríntiesals temples nous,

i les columnes esfeien vertebrals,

arrels com dits quesostenen muralles,

deixant arreu pistesper a arqueòlegs,

amagades als ossos dela ciutat,

o com atlants queaguanten bombardeigs

i tremolors, otalment esquelets

al paviment delsaltars derruïts

que només són recordsde rius de sang.

Detall dels ossos de la ciutat

Enhorabona, Rubén Luzón

2011-12-16T13:00:00.000+01:00

Acabe de llegir al diari que Rubén Luzón ha guanyat el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot d'aquest any i me n'he alegrat molt. Rubén és un dels poetes joves més singulars que hi ha actualment al panorama català i els dos llibres que ja ha publicat Cames ajudeu-me i Baladaspirina així ho demostren.

Un dels poemes més celebrats de Rubén, i un dels que més m'agrada, és aquest que hi ha al vídeo que us he enganxat. Es tracta d'un contrafactum de la Kalenda Maia de Raimbaut de Vaqueiras. La mimesi formal de l'estampida és perfecta, com ho demostra el mateix Luzón quan la canta, i el resultat és un molt bon poema.

Amb aquest poema ja es podrien comentar moltes coses sobre la poesia i la poètica de Luzón. És un poeta que experimenta amb les formes i que coneix la tradició, fidel seguidor d'aquella sàvia divisa encunyada per Foix. Un poeta que sobretot coneix, per formació, la tradició medieval, però també moltes altres coses, i que ha seguit en ocasions la bandera que han aixecat més sovint els poetes de la seua generació, l'oralitat. Però no és només això, la poesia de Rubén cal llegir-la amb calma, perquè els seus artefactes lírics reclamen l'atenció del lector, del lector que es troba el poema disposat sobre el paper sovint de forma poc convencional i que intueix que això vol dir alguna cosa i s'hi capbussa en un món d'imatges que s'acumulen en anàfores llargament sostingudes, en estructures paral·leles que van introduint variacions o en poemes riu, que van d'ací d'allà observant el món amb perplexitat i indignació (i no em sap greu usar el mot per repetit que sone), com en aquest altre que us copie de Cames ajudeu-me:

si us plau no mogueu fressa

si us plau pixum de cada dia

sota el vostre mantell oh ventre

sense màcula

hitler com stalin

sis d’agost de mil nou-cents quaranta-cinc

l’horror

per què les meues mans

per què les vull

iraq afganistan

per què el perquè de les llàgrimes com punys

perdoneu els nostres opressors

com nosaltres un bistec sucós

versalles palestina

per què els meus ulls inflats

barbàrie

que el vostre sí siga un sí

que el vostre no siga un no

però no jureu pel cel ni per la

terra

que la benaurança no pot ser alegre

i és com caminar entre brases

com gitar-se en llits de punxes

mireu que plouen destrals com lianes

mosaics

celoberts

no sabem estimar allò que no vam ésser

la caixa la cuixa

rastre de mantega i dissolvent

un túnel de colors dos-cents

dos-cents

quatre-cents seixanta-nou-cents vint-i-cents

sense remei les calces

coïssor de l’anus ratlla de l’esquena

mugrons de maduixa cabells de xocolata

però no es tracta d’això

no té ben bé a veure amb això

perquè d’aquí a cent anys tots morts

i l’addició d’ombres com una nova llum

noves mediacions nousllenguatges

masculí femení neutre

sant pau mirall dels areopagites

que algú m’explique la impossibilitat del

silenci

amor tacte de crema

fes dels nostres braços

un enllaç de

margarides´

Els poemes de Rubén Luzón normalment no porten títol i els títols dels seus llibres, fins ara, ens han fet pensar en la voluntat de fugida (poesia endins contra un món hostil?) o en el poder analgèsic de la lírica. No sé què ens depararà aquest nou llibre que, segons la notícia del diari, es titularà Ai, cosa que ens fa pensar que malgrat l'aspirina, la ferida no està tancada i encara en ragen versos. Ho celebrem, enhorabona Rubén!

La mort i jo

2011-12-05T17:58:00.001+01:00

Un altre poema d'Antun Branko Šimić

SMRT I JA

Smrt nije izvan mene. Ona je u meni

od najprvog početka: sa mnom raste

u svakomčasu

Jednog dana

jazastanem

a ona raste dalje

u meni dok me cijelog ne proraste

i stigne na rub mene. Moj svršetak

njenpravi je početak:

kad kraljuje dalje sama.

LA MORT I JO

La mort no és fora de mi. Ella és dins meu

des del principi: creix amb mi

a cada moment

Finsque un dia

jo m’ature

i ella continua creixent

en mi fins que em supera del tot

i s’enganxa al meu caire. La meua fi

és el seu principi ver:
quan endavant regna tota sola.

Retrobaments

2011-11-28T16:56:00.001+01:00

L'altre dia que vaig recitar a l'Horiginal acompanyat al piano i l'espineta per Eduard Fontbona vaig poder saludar molta gent que feia temps que no veia i que tenia ganes de reveure. Un dels retrobaments més sorprenents va ser el de Pablo de Prado Fajardo, artista, biòleg i veterinari, que vaig conèixer fa molt de temps a Sant Cugat i amb qui havia col·laborat en 2006 per preparar el recital del grup Oh, foll Amor! que commemorava les 25 edicions del premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó.

A la seua pàgina web es poden veure les 25 imatges que Pablo va crear per als vint-i-cinc guanyadors del premi. Jo us deixe la que il·lustrava el poema Altar de Manel Marí, amb qui ens retrobarem a Massalfassar despús demà, en aquest cas després de pocs dies.

Deliris de lluna

2011-11-26T10:32:00.001+01:00

Dijous de la setmana que ve compartiré taula i versos amb Ramon Guillem, Manel Marí, Rubén Durà i tots aquells que vinguen a l'Infern de Massalfassar, gràcies a la iniciativa del col·lectiu l'Andana de Puçol.

Recital SifFontbònic a l'Horiginal

2011-11-20T17:09:00.001+01:00

Disseny: Àlex Canosa

Homenatges a Salvador Iborra a Barcelona i València

2011-11-18T09:55:00.001+01:00

Els amics, els companys d'ofici i els lectors retran homenatge a Barcelona i València a Salvador Iborra, víctima de la violència més absurda i de l'absurd més incomprensible d'aquest món que es fa més fosc cada vegada que una navalla refulgeix en la nit.

COMIAT

Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,

sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Salvador Iborra

Eduard Fontbona

2011-11-14T07:27:00.001+01:00

Eduard Fontbona és pianista. Compon i interpreta les seues peces. Eduard Fontbona és llarguerut i els seus dits també, de pianista. Del rostre angulós li sobresurt un nas prominent que olora els llibres. Eduard Fontbona és un pianista que olora els llibres i que fa preguntes difícils. Des que el conec sempre repeteix la mateixa frase abans de parlar o de fer una pregunta sobre poesia: "jo no hi entenc, però" i després sense avisar et posa contra l'espasa i la paret, com si desembeinés un dels sabres aristocràtics que pengen de les parets del seu pis a Barcelona, abans que tu et pugues adonar que estàs desarmat. Com que no hi entén, diu, llegeix i va fent i cada vegada en sap més. Amb la música s'estalvia la modèstia i desplega el seu saber, però amb la mateixa cordialitat, sense més vanitat que l'estrictament necessària. S'asseu davant del piano, i com que és tan llarg s'ha d'encorbar, i apropa el nas a la partitura com si no volgués allunyar-se'n gaire, com si volgués ensumar la música abans de fer-la sonar. Eduard Fontbona ha editat dos discos fins ara. El primer, La nit dels orígens i el segon, Sons de l'hivernacle. Dues petites joies que no em canse d'escoltar. Amb Eduard Fontbona faré coses molt aviat i ja us ho explicaré, de moment, em venia de gust presentar-vos-el. Ací baix us deixe un vídeo i ací podeu escoltar una entrevista que li van fer a Catalunya Música.

Videoclip Antic Berceuse | Eduard Fontbona (2011) from Eclipsi on Vimeo.

Moja ljubav bez kuće

2011-11-08T09:40:00.001+01:00

Cartell del recital dissenyat per Irene Torra

Un poema de Maria Mercè Marçal en croat, traduït per Marija Džaja. Demà el llegiran les estudiants del Subdepartament d'Estudis Iberoromànics de la Universitat de Zadar a la primera nit de poesia catalana d'aquesta temporada, i sis poemes més de sis poetes catalanes. A sota, un vídeo exquisit com tots els que fa Josep Porcar. Si volteu prop de Zadar, us esperem al Caffe Galerija Đina a partir de les 20.30 i, si no, mirarem de fer que aquest siga el recital més 2.0 de tots els que hem fet a Zadar.

EL MEU AMOR SENSE CASA

El meu amor sense casa.

L’ombra del meu amor sense casa.

La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sensecasa.

El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombradel meu amor

sense casa.

Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixenla bala que travessa

l’ombra del meu amor sense casa.

El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrencales fulles que

cobreixen la bala que travessal’ombra del meu amor sense casa.

Moja ljubav bez kuće

Moja ljubav bez kuće.

Sjena moje ljubavibez kuće.

Metak koji probijasjenu moje ljubavi bez kuće.

Lišće koje pokrivametak koji probija sjenu moje ljubavi bez kuće.

Vjetar koji trgališće koje pokriva metak koji probija sjenu moje ljubavi bez kuće.

Moje oči koje sekorijene u vjetru koji trga lišće koje pokriva metak koji probija sjenu moje

ljubavi bez kuće.

Moja ljubav koja sezrcali u očima koje se korijene u vjetru koji trga lišće koje pokriva

metak koji probija sjenu moje ljubavi bez kuće.

El meu amor sense casa | Maria-Mercè Marçal from blocsdelletres on Vimeo.

Epic&Majestic

2011-11-03T11:53:00.000+01:00

Durant aquests dies s'ha celebrat a Belgrad la fira del llibre. En aquesta edició entre moltes altres coses que hi deuen haver passat es presentaven les novetats de l'editorial del col·lectiu Treći Trg. Entre aquestes novetats hi havia l'antologia bilingüe en serbi i en l'original català Epic&Majestic de l'encara joveníssim, però de fa temps conegut, Jaume C. Pons Alorda, membre del col·lectiu Pèl Capell. La relació de Jaume amb el món literari serbi i també croat ve de llarg i és fructífera i cal dir que s'ha guanyat a pols publicar un llibre de poemes a Sèrbia.

Com a membre del col·lectiu Pèl Capell ja hi va anar el març de 2009 amb altres cinc poetes per acabar de reblar el clau d'uns poemes que ens havien traduït els estudiants de català de la Universitat de Belgrad. Va ser precisament en aquella visita on es va començar a gestar el títol d'aquesta antologia que ha aparegut ara. Dels poetes que hi vam anar aleshores a Belgrad, Jaume ha estat qui ha tornat més, però el mèrit no és només seu ni s'ha emportat totes les flors. El col·lectiu Pèl Capell va convidar l'estiu següent quatre poetes serbis a Mallorca, i va ajudar en la promoció de la poesia catalana a Belgrad donant a conèixer als amics de Treci Trg l'obra d'Enric Casasses, comptant sempre amb la col·laboració del lector de català Pau Bori. L'any següent, Alorda hi va anar com a convidat al festival de poesia Trgni se poezija! en què va rebre el premi del festival consistent en la traducció i edició d'un llibre seu, i encara hi ha tornat enguany a presentar-ne el resultat. Entremig, molts intercanvis literaris entre dos col·lectius de joves poetes, revistes, antologies, recitals i projectes que encara no s'acaben.

Amb el país del costat també hi ha hagut contactes fructífers, com ara la visita que ens van fer a Zadar, el mateix Jaume i Josep Lluís Aguiló, o la publicació a la revista Quorum d'un especial de poesia catalana i el posterior desembarcament de Jaume, Anna Gual, Pau Vadell i Lucia Pietrelli per presentar-lo a Zagreb i a Zadar. Aquest resum de la relació de Pèl Capell amb els Balcans i, en concret de Jaume C. Pons Alorda ,ve a tomb perquè crec que aquests poetes i amics estimats representen molt bé una manera de fer literatura generosa i engrescadora, encomanadissa i entusiasta, irreverent amb les formes obsoletes i respectuosa amb els mestres, curiosa de conèixer veus noves de casa i de tot arreu, i això cal celebrar-ho i dir-ho. Les sinergies (paraulota que tothom fa servir, però que no sempre es concreta) que han generat durant els seus viatges pels Balcans i altres racons de món estan sobradament demostrades.

Per celebrar l'aparició de l'antologia Epic&Majestic voldria compartir un poema de Jaume que vam traduir a moltes mans (amb la intervenció decisiva de Nikola Vuletić) durant un recital a la sala d'estar dels catalans de Zadar, el Caffe-Galerija Đina on, de tant en tant, ressonen els versos dels nostres poetes.

RESTORAN BAR KOD NITA

Inćuni u limunu

Lignje à la romana

Sipci i sipice

Afrički hamburgeri

Pjat makaruna

Pizze, sendviči, pašta

Rane masline

Galebi s plaže

Pjat pohanog sira

Balancane što pjevaju

Krokeri s pršutom

Sipa na gradele

Špageti u marinadi

Kaneloni u umaku

Brudet od raka

Vrela juha

Sezonske dinje

Čokoladni profiteroli

Inkontinentna baraka

Od svega toga svršavam

Sendviči s kobasicom

Nečuveni kolac

Neslana Pauova šala

A Emili ne prestaje

Iz daleka vidim dvasjajna komada, mogle bi podojiti sve žrtve gladi u Rimu, poput dva sjajnaizvora jer te sise nisu sise, nego sve te grudi, uzvišene dojke, one su suhomeso, one su neizgovorljivi bazeni, one su dezerterke gnjeva, one su bradavicešto eksplodiraju BUM! One su svete, one su ogromne, one su pretjerane, one susmokve, one su jabuke, one su šipci, one su slatke, one su gorke. No, prije svega,to nisu sise, nisu sise!!! Jer,kao što kaže Emili, smijući se:

“Sisa što ti nemože stat’ u ruke

nije sisa, svimenon imaš muke...”

Jardí vora l'Adriàtic

2011-10-23T11:18:00.000+02:00

La revista La Claca amb què la companyia de Gandia Pluja Teatre acostuma a presentar la programació del Teatre del Raval publica a l'última pàgina del darrer número aquest poema meu acompanyat d'un breu comentari. El compartisc al blog, i aprofite per recomanar una vegada més la feina heroica de la gent de la faràndula, en aquest cas concret la de Ximo i Gongui i tota la troupe de Pluja:

Foto: A.B.

Des que vaig baixar delferri que fa el trajecte Ancona-Zadar ara fa gairebé cinc anys, que em vaigtrobar, si no exactament com a casa, sí al poble del costat. La costa deCroàcia té un aire familiar que tot ho envolta. La llum en estiu, tan esclatantcom la llum de València, el paisatge d’oliveres i pinars i sobretot la gent queté un caràcter alegre i cridaner molt de casa. Són com vells coneguts queparlen una llengua estranya o valencians que parlen raro que se’m vaocórrer dir-los una vegada. Tanmateix, encara que a tots els racons de laMediterrània ens puguem trobar una mica com a casa, o al poble del costat, cadalloc té la seua història.

La República de Croàcia ésun estat molt jove, que ha estat protagonista d’un dels moments més truculentsde finals del segle passat. Tant, que quan me n’hi vaig anar, encara hi haviaqui em preguntava si allí estaven en guerra. Ja no. Ja fa uns quants anys queno, però les guerres no s’acaben quan deixen de caure bombes. Aquella guerraque jo havia vist a les notícies quan tornava d’escola (tinc 33 anys), era lamateixa que havia fet que els croats de la meua edat deixaren d’anar a escola.I alguns amics m’han explicat històries de com la vivien, probablement els quehan tingut més sort. Els que han patit més, callen.

La República de Croàcia ésun estat molt jove, però té una llarga història darrere. L’amic a qui dediqueaquest poema m’explicava la història de la seua família. I m’explicava que a casaencara conserven la màquina per a fermentar vi del seu iaio. La maquinària erade l’estat que, quan li la donaren al seu iaio de jove, era l’Imperi Austrohongarés.Després vindria Itàlia, i després Iugoslàvia. Alguns homes majors de Croàcia,diuen, sobreposant-se amb humor al pes de la història, que sense moure’s decasa han estat ciutadans de quatre estats.

JARDÍ VORA L'ADRIÀTIC

A Nikola Vuletić

Estrencava la pau blanca dels núvols

Maria Beneyto

En banyador caminem lentament

per un jardí d’oliveres i d’illes.

Encara amb els cabells humits, els peus

nus sobre les pedres i els pits al sol.

Parles, potser, del nom del lledoner

o d’algun peix en el parlar eslau

empeltat del llatí que escampa el vent,

mentre mengem grans de raïm sucosos

com ja van fer els teus avantpassats

nascuts súbdits d’aquell emperador.

Mire el canal. Ara el sol daura l’illa,

suren llaüts d’antenes despullades,

palangres vells de garfis rovellats,

i ferris blancs d’adusta parsimònia.

Al jardí hi ha gesmils i buguenvíl·lees,

llimeres, tarongers i un magraner,

i molts rosers de colors que plantàveu

la teua mare i tu, mentre del cel,

em dius com si res no haguera passat,

no plogué el rec, sinó llavors de foc.

Miguel Hernández

2011-10-18T12:00:00.002+02:00

Imatge agafada de la xarxa

Hi ha poetes que molesten sempre i sempre molesten als mateixos. Un d'ells és Estellés que s'ha salvat de perdre un carrer a Sedaví, perquè encara queda gent amb trellat en aquest món. Un altre és Miguel Hernández que va projectar raigs incessants de llum en temps foscos. Contra la misèria d'esperit, poesia.

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo.

Reflexions d'un espectador militant

2011-10-14T20:05:00.000+02:00

Imatge agafada de la xarxa

La passada temporada teatral va acabar amb males notícies a València, l'abandonament de la Companyia Micalet de la gestió de la sala i les declaracions insultants de Lola Johnson, eren bons exemples i la setmana passada esclatava la qüestió del ballet de teatres. El sector públic fa figa, vaja, o li fan fer figa les autoritats (in)competents.

Ara bé, fa l'efecte que la resposta del món teatral valencià ha estat en positiu i, aquesta tardor sembla que l'oferta s'amplia. De moment, el Teatre el Micalet té nous gestors i ja ha presentat una programació fins a Nadal que fa molt de goig, amb espectacles de Carles Santos, Toni Albà o l'Horta Teatre, entre altres. El teatre municipal El Musical encara la vuitena temporada seguint la seua línia de programació sempre correcta i amable (amb muntatges d'Albena o l'Hongaresa sobre autors com Ibsen o Yasmina Reza). A més, aquesta tardor s'han inaugurat dues sales noves (i si hi ha alguna altra ja em perdonareu, no sóc un professional del ram, només un espectador militant): La Protectora, que va inaugurar amb els desternillants Juja fa gairebé un mes i que fa una aposta pel teatre infantil i familiar de dia i de nit pel teatre d'humor; i la Sala Russafa que, d'entrada, ofereix els muntatges sempre interessants de la Companyia Arden, responsable d'aquest nou espai.

Tot això s'afegeix a altres sales (L'Horta, Carme, lo Inestable) que ja fa temps que funcionen fent molta feina i a altres formats teatrals de molt d'èxit a València ciutat com és el cafè teatre amb el famós Circuit i a propostes, potser més convencionals, com les del nou teatre Flumen o les del veterà Olympia, que també fan el seu paper.

Se m'acut una conclusió. Dins del món teatral valencià, totes les parts fan el seu paper, excepte l'administració autonòmica que continua escanyant, quan no censurant les companyies sospitoses de tots sabem què. Ara el que falta és que el públic faça també el seu paper i vaja regularment al teatre. Hi ha diversitat i qualitat suficient com per arribar a tota mena de públic.

El rei Jaume recorda

2011-10-09T11:14:00.001+02:00

Avui, 9 d'octubre, toca això. Estellés estrafent la veu de Jaume I des del seu Mural del País Valencià.

El Puig vist des de ma casa

EL REI JAUME RECORDA EL MOMENT QUE VA BESAR UN GRAPAT DE TERRA, HAVENT CONQUISTAT VALÈNCIA

Molt recorde aquell jorn que vaig entrar a tu
riu amunt, amb els meus estendards i les meues
hosts que et depararien dies de glòria
i omplenarien de festa els cors dels balcons.

Molt recorde el moment que vaig descavalcar
a la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirat
i havent mirat el cel, em vaig vinclar a la
terra i la vaig besar, humilment i en silenci.

Fou una besada casta, però també fou una besada
furiosa i les meues mans varen escarbotar la
terra i la varen pujar als meus llavis.

Molt m'has donat, molta glòria, molts motius
de plany i d'esperança, però jo recorde sempre
aquell moment que riu amunt vaig entrar a la
la ciutat i vaig besar, a la rambla del riu, la seua terra.

He besat la teua terra
i sentia tota la teua terra,
les terres aspres i dolces de Castelló,
les terres fines d'Alacant.

En un grapat t'he sentit tota
i t'has anat escolant de la meua mà
i has retornat a ser terra, al
teu lloc, la humilitat del teu destí.

València,
m'has donat dies de glòria i d'esperança
m'has deparat la darrera oportunitat
de contemplar-te, lentament, des d'Alzira.

No oblides mai el teu destí, València,
en català t'he donat, molt humilment,
el testament de la meua mà, cansada de lluitar:
conserva i divulga el teu català als dies futurs.

Jo et recorde i et vetlle,
recorde l'airet que agitava la cortina
de la finestra del malalt de mort,
i la glopada de moreres que arribava allí mateix.

Les meues mans et recorden nit i dia,
la meua senyera vigila per tu amb les seues barres,
i jo recorde aquell grapat de terra que vaig
prendre i vaig aixecar, nupcial, als meus llavis.

Vicent Andrés Estellés

Tomas Tranströmer

2011-10-08T14:37:00.000+02:00

Em vaig comprar el llibre a la llibreria La Tralla de Vic, una vegada que vaig visitar l'amic Biel Barnils, que ja havia recomanat aquesta traducció del poeta suec Tomas Tranströmer al seu blog. El llibre havia eixit en 2007 i el bitllet de rodalies que hi he trobat aquest matí em recorda que el vaig comprar en agost de 2008, el dia 12. El vaig llegir de tornada a casa i vaig trobar que Biel, de nou, m'havia recomanat un poeta extraordinari que, a més, altres amics reivindicaven. Ara que ha guanyat el Nobel, torne a buscar el llibre i hi trobe el bitllet de tren i l'enganxina amb el preu que em recorden el moment concret en què el vaig comprar i el vaig llegir per primera vegada. Massa sovint passa que ens quedem amb el bon record d'un llibre, sabem que ens va agradar i fins i tot sabem quan el vam comprar, i gràcies a qui, però oblidem els versos concrets que ens van fer assentir amb el cap, tot pensant, "què bo", o somriure o emocionar-nos o estremir-nos, o... Celebre que li hagen donat el Nobel a aquest poeta suec, perquè això m'ha fet tornar a buscar La plaça salvatge a la prestatgeria, i tornar-lo a llegir. I també ho celebre, perquè ara, un cop demostrat l'encert de la gent de Perifèric i sobretot de la traductora Carolina Moreno Tena, podem esperar que llegirem més poemes de Tomas Transtömer com aquest.

L'ESTACIÓ

Un tren ha entrat. S'arrenglera, vagó rere vagó,

però cap porta no s'obre, ningú no puja ni baixa.

Però, en té, de portes? A dins hi ha un formigueig

de gent reclosa que es belluga d'un cantó a l'altre.

Miren fixament a fora per les finestres immutables.

I a fora un home recorre el tren amb un martell.

Colpeja les rodes, un campanejar suau. Tret d'aquí!

Aquí el so creix desmesuradament: un cop de llamp,

un toc de campanes de catedral, o de regata mundial

que enlaira el tren sencer i el pedram moll de la contrada.

Tot canta. Ho recordareu. Continueu el viatge.

Cementeris

2011-10-02T09:51:00.002+02:00

Vojislav V. Jovanović (1940, Niška Banja,Sèrbia) és un poeta i narrador serbi de llarga trajectòria que no és membre decap associació. Ha estat traduït a diverses llengües. En català, es vanincloure tres poetes seus en versió meua i de Boško Habuš, al número 12 de larevista Pèl Capell, dedicada a lapoesia sèrbia actual.

GROBLJA

Kad mine dan, blede lune zrak, tamo, iza

planina crnih oštra stenja, osvetli upotaji,

poda mnom, pojas pocepani ašova mnogih

iskopane zemlje, počne da se osipa grba

grudvica masne ilovače podno stopalamojih,

bujicu čineć, i viče, na sav glas dozivatebe.

A ti ćutiš. Tad prestane, pred tvrdimzidom

neme navike zatvorenih vrata svetlost,kiša,

koja obnoć preko spokojnih grba crnih raka

vlagu baca na mrtvi usek dana, kroz splet

tela gustih trava, palih sred rakeiskopane,

i kažem. Već do kolena mi uzrastošegroblja,

a ona podanički ližu mi ruke, molećiljubav,

i podmirena mirno leže uz stopala moja.

CEMENTERIS

Al capvespre, la pal·lidesa de lalluna, enllà de

muntanyes negres de roques esmolades,

il·lumina per sota, en secret, unafaixa tallada per moltes pales

de terra excavada; comença a desfer-seel gep

d’un terròs d’argila greixosa sota elsmeus peus,

i crea un torrent, i crida, a plena veuet crida.

I tu calles. Llavors la llum s’acabadavant de la paret dura

del costum mut de les portes tancades,la pluja

que humiteja de nit els geps en pau deles tombes negres,

a la gorja morta del dia, a través del’embolic de cossos

d’herbes atapeïdes, caigudes enmig dela tomba excavada,

i dic: Els cementeris ja han pujat finsals meus genolls.

i em llepen servilment les mansdemanant amor

i jauen quiets al costat dels meus peus.

Blasfèmia de Janko Polić Kamov

2011-09-24T14:25:00.000+02:00

Ja es pot adquirir al web d'Edicions96 i a les llibreries aquestapetita mostra de la poesia de Janko PolićKamov, De Kamov ja he parlat en alguna altra ocasió.Aquesta obra que publiquem ara és el seu primer llibre de poemes, escrit el1905, quan tenia dèneu anys. Es tracta de nou poemes devastadors que ataquenels ciments de la tradició poètica, cultural i religiosa d'on havia eixitaquest poeta que malgrat morir molt jove, va deixar poemes vibrants com aquest:

PJESMA SUNCU

Doći će sunce, ledena dušo, irasplinut će sablasti mraza;
doći će mlađani bog i dat će ti plamen krvi svoje;
topla je njegova krv i riječi su njegove ko riječi ljubavnika;
bog je on strasti i čista je njegova strast;
njegova je strast poskočna ko srna i blaga ko lahor;
šapat je njegov tih ko miris, miris je njegova riječ.

Nelijepa je melanholija tvoja kozvonjava;
turobni su akordi tvoji ko orgulje;
sva si žalosna, sva si tužna ko veliki tjedan:
nema strasti u boli tvojoj i bol je tvoja bol s nirvane.

Što si se prepala, sjetna dušo -prolazne su sablasti mraza:
one su ko dim i alkohol;
pijana si, ledena dušo, i nelijepa je zduha tvoja;
zduha je tvoja ko zduha krčmi i litanija večernja;
ona je umorna ko zvono i misao pijanice;
žuta je ko lišće, tragična ko jesen;
mrtva je ko krv tvoja, ko zimsko nebo;
sva si ledena, sva si sjetna, o turobna dušo moja.

Gle, dolazi mlađani bog;
u zrakama donosi krv i dah je njegov ko priča biblijska;
ljupki su njegovi koraci ko poljupci proljetnoga jutra;
toplo je njegovo čuvstvo ko ljetno podne na žalu morskom;
dobar je mlađani bog ko majka;
njegove su usne cjelovi i vatra je njegovo oko;
mekane su ruke njegove ko dijete i milovanja su ko suza sućuti;
lak je šapat njegov ko nada tvoja.

Doći će mlađani bog i velik će bitinjegov trijumf;
klicat ćeš, turobna dušo, i klicaj će tvoj biti ko prva ljubav;
ogromna će postati nada tvoja ko sjeme ljudsko,
ko tople usne moje, što pjevaju pjesmu suncu.

CANT AL SOL

Vindrà el sol, ànima glaçada, iesbandirà els fantasmes del fred;

vindrà el déu jovencell i et donarà laflama de la seua sang;

la seua sang és càlida i les seuesparaules com paraules d’un amant;

és el déu de la passió, ell, i la seuapassió és pura;

la seua passió saltirona com uncabirol i és dolça com la brisa;

el xiuxiueig és seré com un perfum, iperfum és la seua paraula.

Desplaent és la teua melangia com elcampaneig;

llòbrecs els teus acords com els del’orgue;

ets tota tristesa, tota pena com lasetmana santa:

al teu dolor no hi ha passió i eldolor teu és dolor del nirvana.

Perquè t’has espantat, ànima afligida– són fugaços els fantasmes del fred:

són com el fum i l’alcohol;

estàs èbria, ànima glaçada, i ésdesplaent la teua olor;

la teua olor és com l’olor de lestavernes i les lletanies nocturnes;

està cansada com una campana i elpensament del borratxo;

és groga com el fullam, tràgica com latardor;

morta com la teua sang, com el celd’hivern;

estàs del tot glaçada, tota afligida,oh llòbrega ànima meua.

Mira, ja ve el déu jovencell;

als rajos porta la sang i el seu alèés com un conte bíblic;

gràcils són els seus passos com elsbesos d’un matí de primavera;

càlid el seu sentiment com un migdiad’estiu vora el mar;

el déu jovencell és bo com una mare;

els seus llavis són besos i foc és elseu ull;

té les mans suaus com un nen i lescarícies com una llàgrima de compassió;

el seu xiuxiueig és lleuger com lateua esperança.

Vindrà el deu jovencell i serà gran elseu triomf:

exultaràs, oh ànima llòbrega, i el teugoig serà com el primer amor;

enorme esdevindrà la teua esperançacom la sement de l’home

com els meus llavis càlids cantant elcant al sol.

Si en voleu saber més, usrecomane que busqueu aquest llibret que forma part de la molt acuradacol·lecció de plaquettes Razef,refugi de petites joies de la poesia de casa nostra i de la universal.

Tardor a Zagreb

2011-09-20T11:53:00.001+02:00

El rei Tomislav capitanejant els núvols

Ahir la tardor em va agafar per banda i va decidir demostrar-me que havia arribat per quedar-se. Zagreb sota la pluja és una bona manera d'abaixar la persiana de l'estiu i obrir la de la tardor i els seus arbres de fulla caduca que canvien de color, que es vesteixen d'ocres i després cauen amb parsimònia (ja ho sabeu, tot això que es diu sempre de la tardor, però que en realitat, si tens un paisatge de tarongers i pins, no has vist mai de veres). A Zagreb, sí. A Zagreb la tardor arriba a principis de setembre i durant tot el mes d'octubre les fulles cauen (octubre en croat es diu listopada, caiguda de les fulles).

Vaig arribar de matí amb la meua camisa fina i les maletes i en passar per davant de l'estàtua del rei Tomislav, enfront de l'estació de trens, el vaig veure llançar a l'atac un estol de núvols. Poc després, començava a descarregar i tots els banys a l'Adriàtic de les darreres últimes setmanes s'escolaven pels imbornals, alhora que el vent castigava els paraigües. Mullat vaig entrar a una botiga a comprar roba de màniga llarga i amb caputxa i em vaig moure durant hores per espais coberts, llibreries en centres comercials subterranis, cafeteries àmplies i carpes de suvenirs a la plaça del Ban Jelačić, la de l'altra estàtua eqüestre. Després, en eixir d'un d'aquells subterranis elevat per unes escales mecàniques un llum groga pintava d'or el lllom del cavall del rei Tomislav que recollia victoriós contra l'estiu, la nova llum, més tènue, més continental de la tardor. Ja no plovia, però la màniga llarga havia vingut per quedar-se.

Estàtua eqüestre del Ban Jelačić

Per la xafogor a la font

2011-09-17T13:47:00.000+02:00

De Tonko Maroević he parlat diverses vegades en aquest blog i en altres llocs, com a poeta, traductor i amic meu i de la poesia catalana. Aquest és un bell poema d'amor.

ZA VRELINE DO VRELA

Najdražoj gošćiŽivogošća

Izvor – voda se tijekom stoljeća povukla sasvim,

probila prolaz je nov, skrenula korita tok.

Vjenčanje vode s morem zbiva se sad u dubini,

pod šljunkom grgolji mlaz, dočekuje plavi gazijev.

Natpis na hridini tek su jedva čitljiva slova,

stihove mnoge su već izjeli sunce i sol

Ipak, zdravo, o Nimfo od vrela, što si se skrila

u sjeni litice sure, u tami ponora svog.

Tebe je Licinijan vlasnik proslaviti htio,

Pelagija ti dâ pjesmu ko zalog za brak.

Spomenom na te, na tvoju svježinu nepresušnu,

želim tok vremena slijedit, pratiti utok i pad,

ali još više želim krhkim papirnatim tragom

produžit tamo gdje klone i tvrdog kamena moć,

pa tekstom tekućim ovim, se stoga i doista tečnim,

hvalu reć za povlašten našeg trajanja tren.

Per la xafogor a la font

A l’hoste més estimada deŽivogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,

obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.

Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,

sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,

molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.

Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs

sota l'ombra del penyal grisaci, en la foscor del seu abisme.

El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,

Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.

Mentre recorde ara la teua frescor perenne

voldria seguir el temps, acompanyar-ne els altibaixos,

però encara més ambel fràgil rastre del paper,

voldria dur-lo allàon la dura pedra perd el seu poder,

i així amb aquesttext que corre, potser amb poca fluïdesa,

agrair el privilegide l’instant de la nostra existència.

Una universitat al passeig marítim

2011-09-14T09:30:00.000+02:00

La Universitat vista des d'un ferri. Foto: A.B.

Fa alguns dies que he tornat a la Universitat de Zadar, on ja fa cinc anys que treballe. L'edifici principal de la Universitat, des d'on escric ara, està ben a prop del mar. Tan a prop, que és fa difícil concentrar-se i no quedar bocabadat davant l'espectacle continu que és la mar solcada pels vents, els ferris, els velers i les embarcacions de pesca, la mar amb núvols baixos que no deixen veure les illes, com la d'aquest matí, la mar espurnejant al sol de la vesprada, la mar sota un cel encés en qualsevol de les espectaculars postes de sol.
La mar, les illes i el sol crepuscular estan molt a prop de la Universitat. O millor dit, just davant, a tres metres, perquè la Universitat ocupa una antiga escola que estava a primera línia de mar, al passeig marítim.

Imaginar un passeig marítim ocupat per facultats i escoles és demanar-li molta imaginació a un valencià d'un poble de platja. I encara avui, cinc anys després em sorprén l'espectacle gratuït del crepuscle que diria Estellés. Un espectacle que sempre he tingut por o respecte o precaució alhora de mirar de descriure'l, tot i que al remat no faig que parlar-ne.

Una bona manera de defugir la descripció és interposar una altra veu. En aquest cas la del poeta i narrador italià Tiziano Scarpa que fa uns anys va visitar Zadar i va escriure un llibret de poemes que era un recorregut turístic per tota la ciutat. Al poema es parla de la Facultat de Filosofia de Zadar perquè, de fet, aquesta universitat abans de ser-ho de ple dret va ser durant dècades una extensió, primer de Zagreb i després de Split, dedicada a l'estudi de les humanitats: art, història, filologia i, és clar, filosofia, com fantasieja el poeta venecià.

Aquesta universitat, doncs, és molt jove, tot i que té certa tradició pel que fa als estudis de lletres, impulsats en el seu moment pel gran escriptor croat del segle XX, Miroslav Krleža, que va ocupar càrrecs d'importància que li permetien controlar la vida cultural i acadèmica de la Iugolàvia de Tito i que té un bust a la porta principal. Malgrat aquesta joventut universitària, els zadarencs es vanten de ser la ciutat de l'actual Croàcia que va contemplar el naixement de la primera universitat medieval que es va fundar el 1396 sota domini venecià al monestir dels dominics, l'església del qual és encara avui molt a prop de la nova universitat.
L'edifici actual és més nou, precisament una escola de finals del segle XIX, que s'aboca literalment a la mar i les illes del davant, cosa que diga el que diga Scarpa, no fa que siga més fàcil treballar-hi, tot i que potser sí que l'encerta quan diu que convida a filosofar.

El bust de Krleža (Imatge pescada de la xarxa)

LA FACOLTÀ DI FILOSOFIA

1.

Facile studiare filosofía

lungo l’Obala kralja Petra Krešimira,

a tre metri del mare!

La Filozofski fakultet è orientata

fra il sud e l’ovest. L’apice è la fine.

Pensate che esperienza, per la mente,

alzare gli occhi da Platone o Leibniz

e vedere fuori dalla finestra

la gemmazione solare dell’acqua,

la luce sbricciolata

che pigola sulla punta delle onde.

Qualunque assioma, tesi,

sillogismo, trattato,

verranno sottoposti a dura critica.

Dovranno dimostrarsi

all’altezza di questo panorama.

Ponete mente alle sardine vive

che boccheggiano a bordo

attraversando lo Zadarski kanal

su un peschereccio lento.

Guardano per la prima e ultima volta

questo mondo di sopra:

il cielo stranamente

senza nessun soffitto,

la faccia da vicino

del loro pescatore,

che gli ha dato la possibilità

di salire a vedere il paradiso.

Prima non lo sapevano

nemmeno che esistesse.

Guardano a bocca aperta.

l’aria così leggera.

le nuvole. La costa.

e quel palazzo, l’università.

la filosofia. Il nu–

LA FACULTAT DE FILOSOFIA

Què fàcil estudiar filosofia

a l’Obala kralja Petra Krešimira

a tres metres del mar!

La Filozofski facultat està orientada

entre el sud i l'oest. L'àpex és el final.

Penseu quina experiència, per la ment,

alçar els ulls de Plató o Leibniz

i mirar fora de la finestra

la gemació solar de l'aigua

la llum esmicolada

que piula a la cresta de les ones.

Qualssevol axioma, tesi,

sil·logisme, tractat,

seran sotmesos a una dura crítica.

hauran de demostrar que són

a l'alçada d'aquest panorama.

Poseu-vos al lloc de les sardines vives

que boquegen a bord

mentre travessen el Zadarski kanal

sobre un lent pesquer.

Miren per primera i última vegada

aquest món de dalt:

el cel estranyament

sense cap sostre

la cara propera

del seu pescador,

que els ha donat la possibilitat

d'eixir a veure el paradís.

Abans ni tan sols sabien

que existia.

Miren bocabadades.

L'aire tan lleuger.

Els núvols. La costa.

I aquell edifici, la universitat.

La filosofia. El no-

Estupor del món

2011-09-11T22:19:00.001+02:00

Un altre poema d'Antun Branko Šimić.

PJESNICI

Pjesnici su čuđenje u svijetu.

Oni idu zemljom i njihove oči
velike i nijeme rastu pored stvari.

Naslonivši uho
na ćutanje što ih okružuje i muči
pjesnici su vječno treptanje u svijetu

ELS POETES

Els poetes són l’estupor al món.

Van per la terra i els seus ulls

grans i muts creixen vora les coses.

Acostant l’oïda

als silencis que els envolten i turmenten

els poetes són el batec etern del món.

Tomba d'Antun Branko Šimić al cementeri de Mirogoj a Zagreb

Foto A.B.

Antun Branko Šimić

2011-09-10T16:22:00.005+02:00

Antun Branko Šimić (Drinovci kod Gruda, 18 de novembre de 1898-Zagreb, 2 de maig de 1925) va escriure durant la seua curta vida alguns poemes que han esdevingut clàssics de la poesia croata contemporània. El seu expressionisme una mica ingenu té una estranya màgia que he mirat de traslladar al català en aquesta versió.

OPOMENA

Čovječe pazi
da ne ideš malen
ispod zvijezda!

Pusti
da cijelog tebe prođe
blaga svjetlost zvijezda!

Da ni za čim ne žališ
kad se budeš zadnjim pogledima
rastajao od zvijezda!

Na svom koncu
mjesto u prah
prijeđi sav u zvijezde.

ADVERTIMENT

Vés atent, home,

de no caminar minvat

sota els estels!

Deixa

que tot sencer et travesse

la plàcida llum dels estels!

Que sense cap mena de recança

quan amb els darrers esguards

t’acomiades dels estels

Que en la teua fi

en lloc de pols

et tornes tot estels!

Animal de records

2011-09-04T09:37:00.001+02:00

Si bé ho mire, m’agrada Estellés pels mateixos motius que m’agraden altres descobriments de l’adolescència, com ara les primeres pel·lícules de Tarantino que es van estrenar quan feia allò que en dèiem BUP o les cançons de Led Zeppelin que feia gairebé tant de temps que s’havien escrit com alguns dels millors poemes del de Burjassot: per fidelitat. L’adolescència és aquell temps en què anem forjant a colps de mall el propi criteri i, sovint, en mirar enrere ens fa vergonya reconèixer que escoltàvem certes coses, que ens agradaven certes músiques i pel·lícules, que vestíem de certa manera. No és el cas de la poesia d’Estellés, ni de Led Zeppelin, ni de Tarantino (l’altre dia a la Filmoteca d’Estiu de València vaig comprovar que Pulp Fiction envellia molt bé), que han superat totes les passades pel sedàs dels anys.
La poesia d’Estellés, en mans d’un adolescent de l’Horta, era una enginy inacabable. Servia per a moltes coses, se n’eixia de les cotilles engorroses del comentari de text, tenia un vers per a cada ocasió, s’entenia (o et deixava pensar que l’entenies) de manera immediata, i alhora era prou complexa per si, pedant i amb el plaer de fer-se l’erudit, hom pretenia descobrir-hi referències ocultes. Una vegada, un crític em va dir que Estellés era un poeta magnífic perquè parlava de tantes coses que se’l podia posar en qualsevol antologia temàtica que hom inventara.

La poesia d’Estellés no valia només per forjar-se un criteri, sinó per entendre la vida, una vida, la mort i, també, el país, la ciutat, la comarca, el passat i el present, els silencis dels avis, la lluita dels pares, l’amor i el sexe, els altres poetes, la importància de les formes, el plaer per l’exabrupte, el gust per les coses boniques, efímeres o immarcesibles, i tantes altres coses. Estellés, que és un poeta de les sensacions a flor de pell, o que es claven a la carn, poc cerebral i molt visceral, em va donar un GPS de totes les coses vistes des d’un poble molt proper al meu que després m’havia de servir per a caminar pel món, segur de reconèixer qui em parlava de coses importants i qui em volia prendre el pèl. Aquestes coses, quan un és un adolescent aspirant a poeta, són d’agrair. Avui que fa anys l’evoque amb un poema d’aquells que ja no puc llegir amb distància, perquè forma part d’alguns records molt estimats, de les meues coses.

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat
PERE MARCH

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

On the road again

2011-08-31T15:05:00.000+02:00

Sempre és difícil tornar a començar (o no). El cas és que no hi ha més remei. El viatge continua i cal respectar una sèrie de normes, perquè no ens enxampen fingint el que no som i recorrent camins que ignorem (o no). Tornem a la carretera amb un poema inèdit.

MANAMENTS

porque el amor es una cosa y la palabra amor es otra cosa

Juan Gelman

(no) impostaràs la veu de l’exili.

(no) falsaràs l’amor de lluny.

(no) invocaràs temples grecs que ignores.

(no) furgaràs en les penes de frontera.

(no) ignoraràs que tens vols més o menys directes.

(no) fliparàs alienat quan es ponga el sol per on no toca.

(no) increparàs el país inexistent que t’expulsa.

(no) farciràs de cites els poemes.

(no) ignoraràs el camí de tornada.

(no) fendiràs amb sagetes les veles del navili.

Poemes a les parets: Llançà i Palau i Fabre

2011-07-28T10:30:00.000+02:00

Juliol ha passat com una exhalació entre festivals vociferants, poetes croats i presentacions gironines. No escric cròniques. Ara no. És el moment de deixar descansar aquest espai durant unes setmanes i buscar un racó de món amb pedres i mar. A Llançà, on Palau i Fabre estiuejava sovint, sobre un muret que separa el port de la platja, es troba aquest poema que parlant de la duresa de la pedra i de l'aigua, ens descobreix el nucli dur del fet poètic. Bones vacances.

Foto A. B.

A Girona

2011-07-19T21:05:00.000+02:00

Divendres presentaré Viatger que s'extravia acompanyat de molt bona gent a Girona. Us passe la informació del blog de la col·lecció La Cantàrida.

Gran festa poètico-musical a Girona!

«Viatger que s'extravia» de Pau Sif
«Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada» de Xavier Serrat,
i els músics Aitor Buñuel i Dídac Rocher

el proper divendres 22 de juliol
a les 19.30h a la llibreria-cafè Context
(C/ Pau Rodó, 21. Girona)

Pau Sif i Xavier Serrat ens faran un recital èpic, nostàlgic, divertit, entretingut i orgiàstic a través dels seus versos; mentre que els músics Aitor Buñuel iDídac Rocher ens recompensaran amb una actuació musical animal i de gran volada!

Tots plegats es menjaran l'escenari de la llibreria-cafè Context!!!

Una nit màgica de bon de veres, amb poesia, música, humor i brutalitat!

No us ho podeu perdre!
La Cantàrida

La teranyina

2011-07-13T11:00:00.000+02:00

Un poema de Tonko Maroević (Split, Croàcia, 1941) que serà aquests dies a Gandia amb altres poetes i professors croats a Gandia a les Jornades de Literatura i Cultura Croates.

PAUČINA

Gordanu Ledereu, snimatelju i prijatelju

U prvim redovima, pod stalnim udarom metaka,

među odlučnim borcima, naoružanim braniteljima

(svi jednako ugroženi podijeljenom opasnošću)

umjesto puške nosio si kameru

i snimajući prizore pucnjave i nasilja,

panoramske poglede i vrlo blize planove,

u jednom trenutku u kadar ti je ušao pauk

sa svojom pređom pa si pritisnuo prstom.

Ostala je na traci gusta mreža prozračnih niti,

zrakasto istkanih i kružno uzastopce povezanih

tako da je nalikovala meti za gađanje,

što kanda prizivaše da se nacilja središte.

Pao si pogođen. Onaj s druge strane

nije bio brži, nego je pritisak njegova kažiprsta

pokrenuo lanac ubojitih radnja

dok je tvoja kretnja urodila tek svjedočenjem.

Mogu sad oni kazati da je sprava na tvom ramenu

nalikovala oružju, bacaču raketa, granata,

mogu svojim lažima pridodati i himbu

po kojoj uskratiše prijevoz smrtno ranjenomu,

ali ne mogu izmijeniti to da im nisi prijetio

bacanjem bilo čega, nego upravo primanjem likova zbilje,

te da si prepoznao strategiju ljepljiva zamke,

očitu kao na svjetlu iskosa paučina.

LA TERANYINA

A Gordan Lederer, càmera i amic

A primera fila, sota els colps constants de les bales

entre combatents resoluts, defensors armats

(tots igual d’amenaçats per un perill compartit)

en compte del fusell portaves la càmera

i enregistraves escenes de trets i la violència,

esguards panoràmics i primeríssims plans.

De sobte t’ha entrat en quadre una aranya

amb la seua tela i has premut el disparador.

Ha romàs a la cinta una densa xarxa de fils transparents,

teixits radialment i units després per la vora

que semblava el blanc d’una diana

que potser reclamava que encertaren el centre.

Has caigut ferit. El que estava a l’altra banda

no havia estat més ràpid, però la pressió del seu índex

ha engegat una seqüència d’efectes homicides

mentre el teu moviment només n’havia donat testimoni.

Ara ja poden dir que l’aparell al teu muscle

Semblava un arma, un llançaflames o granades,

poden afegir a les mentides la impostura

perquè han decidit no transportar un ferit a mort,

però no poden desmentir que tu no amenaçaves

ni llançaves res, sinó que enregistraves imatges reals,

i havies reconegut l’estratègia de la trampa viscosa

evident com la teranyina a contrallum.

Zadar a Gandia

2011-07-08T16:15:00.003+02:00

Des que es va obrir el lectorat de català a Zadar, que vaig ocupar jo en un primer moment, i que després ha ocupat Roser Soler, molts escriptors, artistes i professors de tot el país ens han visitat. De vegades per iniciativa nostra i amb el suport de les institucions amb què treballem, d'altres per vies inesperades o paral·leles, com ara festivals i altres combois literaris o acadèmics. Entre aquests convidats, que ja dic que són uns quants, hi ha hagut tres saforencs, Ximo Vidal, Maria Josep Escrivà i Josep Piera. Per això és una gran notícia que siga precisament Gandia, a través de la Universitat d'Estiu, la que organitze el seminari Les ciutats mitjanes de la Mediterrània dins el qual s'inclouen les Jornades de Llengua i Literatura Croates. La col·laboració entre universitats i ciutats de banda i banda de la Mediterrània ha permès que el cercle es complete i que ara siguen professors i poetes croats els que vinguen a parlar-nos als valencians de la seua cultura.

Al curs participaran els professors de Zadar, Nikola Vuletić, Vladimir Skraćić i Iva Grgić, que presentaran la ciutat d'on vénen, les illes de l'Adriàtic croat i els escritptors que ens visiten respectivament i Tonko Maroević, Dorta Jagić i Dinko Telećan, tres escriptors de generacions i/o concepcions literàries diferents que oferiran un complet panorama de la poesia escrita en croat des dels seus orígens fins a la més immediata actualitat. Tot això serà les vesprades del catorze i del quinze de juliol (dijous i divendres que ve) a Gandia i acabarà amb un recital en català i en croat en què també participaran els poetes Àngels Gregori, Maria Josep Escrivà i Josep Piera.

Per celebrar-ho i per fer salivera us deixe un dels meus poemes preferits de Dinko Telećan, que vam traduir a Farrera l'any passat i que podeu trobar a l'edició que en va fer Denes, de la qual ja he parlat diverses vegades. Es tracta d'un poema fet amb paraules compostes inventades que, com podeu imaginar, fou tot un repte pels cinc traductors que ens hi enfrontàrem.

AMARANTA

Ti –

ružosnena mnogorijeka

gromoživa travotkana

morelična srpobrida

suncosilna oblozračna

srcosita vodopisna

šumocrna lomnostruka

krošnjokišna ognjokrila

stjenosiva staklokršna

zlatopusna voćonosna

listošumna grudoslasna –

nemoja

Ti si kao dan

proveden u voćnjaku

prije plodova

AMARANTA

Tu –

rosomnolenta polimòtica

llampívola filherba

marfigurada segafila

cerclaire fortsolada

corplenedora aigualletrada

fragilina selvanegràtica

plujarbrada fogatalada

trencristal·lina rocagrisenca

auripulcra dónafruitosa

xiuxiufòlia i pitmelada –

nomeva

Tu ets com viure

un dia en un verger

abans de fruitar

Vociferar

2011-07-04T23:38:00.000+02:00

Avui ha començat el festival Vociferio que se celebrarà a València fins diumenge. El festival acollirà un munt d'activitats al voltant de la poesia a diferents espais ciutadans. Jo participaré als espectacles matinals de divendres (al Mercat Central a migdia) i dissabte (al MUVIM, també a migdia), al costat d'un munt de poetes. Una bona manera de començar l'estiu vociferant versos per tota la ciutat.

Aquest és el temps

2011-06-24T14:15:00.002+02:00

Un poema de Sophia de Mello Breyner Andresen, aquesta gran poeta portuguesa de nom llarguíssim i d'una bellíssima poesia marinera.

ESTE É O TEMPO

Este é o tempo
Da selva máis obscura

Até o ar azul se tornou grandes
E a luz do sol se tornou impura

Esta é a noite
Densa dos chacais
Pesada de amargura

Este é o tempo em que os homens renunciam.

AQUEST ÉS EL TEMPS

Aquest és el temps
De la selva més obscura

Fins l'aire blau s'ha tornat reixa
I la llum del sol s'ha tornat impura

Aquesta és la nit
Densa dels xacals
Pesada d'amargura

Aquest és el temps en què els homes renuncien.

Josep Lluís Aguiló a SEMPER i en croat

2011-06-20T18:37:00.002+02:00

El passat 8 de juny Josep Lluís Aguiló va tancar les sessions del SEMPER a Barcelona i el proper dia 30 farà el mateix a València. A hores d'ara em sembla que ja hem explicat del dret i del revés què és aquest seminari i puc dir que estic molt content d'haver-hi aportat el meu granet de sorra per fer-ho possible i que espere que tinga continuïtat. A més, em fa una il·lusió especial aquesta darrera sessió perquè, al remat, serà l'única a la que podré assistir en viu i no a través de les cròniques dels companys i dels participants i hi retrobaré Josep Lluís Aguiló a qui vaig conèixer a Zadar ja fa un any i mig llarg.

En aquella ocasió, Josep Lluís va participar amb Jaume C. Pons Alorda en diverses activitats, entre les quals hi havia un taller de traducció. Un reduït grup d'estudiants va treballar amb Boško Habuš per traslladar al croat uns quants poemes d'Aguiló. Aquest poemes han estat publicats posteriorment a la revista Quorum. Un dels poemes que més ens va agradar és aquest inquietant Llumins que us deixe també en la versió croata:

LLUMINS

Volia escriure sobre la vida i la mort

o sobre el record i l’oblit.

De sobte vaig pensar en ella.

En com li agradava jugar amb foc.

Sempre portava a sobre una capsa de mistos

i els encenia de tant en tant.

Quan prenien eren com llamps

o llums de flash minúscules

que encenien alhora la mixtura i la seva cara.

L’habitació s’inundava d’olor de sofre

i els ulls ens llacrimaven ofesos.

La record com una prometea descalça.

Una figura d’origami d’extremitats plegades

a sobre el sofà i la flama a la mà.

Sempre portant una torxa minúscula.

Sempre intentant suportar el màxim de calor

entre l’índex i el polze d’empremtes esborrades.

Les celles arrufades per la concentració.

Jo en silenci, assegut al davant, espectador fascinat

de la lluita titànica entre el foc i la voluntat.

ŠIBICE

Želio sam pisati o životu i smrti

ili o uspomeni i zaboravu.

Odjednom pomislih na nju.

Kako se voljela igrati vatrom.

Uvijek je kod sebe imala kutiju šibica

i katkad ih palila.

Kad bi zaiskrile, bile su poput munja

ili sićušnih bljeskova

koji su u isto vrijeme obasjavali vrh šibice i njeno lice.

Sobu bi zapahnuo miris sumpora

i oči bi nam suzile povrijeđene.

Sjećam je se kao bose prometejke.

Njen lik, origami savijenih udova

iznad kauča i s plamenom u ruci.

I kako uvijek nosi sitnu baklju.

I kako je uvijek nastojala podnijeti maksimum topline

između kažiprsta i palca izbrisanih otisaka.

Obrve namrštene zbog koncentracije.

Ja, tihi gledatelj, sjedeći sprijeda,

očarano gledam titanski boj između vatre i volje.

Traducció de Boško Habuš, Marina Mavriček, Lucija Kačan i Ivana Mrmić

La porra, el xiulet i la pistola

2011-06-10T08:37:00.000+02:00

Un poema de Breakfast at Saint Anthony's Market dedicat a la policia.

Requisaven les càmeres de fotos.

Policies carregats amb llaunes de cervesa.

Les esborraven i les tornaven.

De dia, no.

De dia posaven somrients a la vora del cotxe patrulla.

Somreien i mostraven els fal·lus: la porra, el xiulet i la pistola.

D'una visita a Split

2011-06-01T19:38:00.002+02:00

Ahir vaig anar a Split a participar en una tertúlia que es fa cada dimarts des de la passada tardor. M'hi havia convidat Irena Delonga (Sinj, 1984), jove poeta que l'any passat va guanyar el premi Goran (el més important que es dóna a Croàcia a poetes joves), i que un dia va decidir amb altres amics que no podia ser que a Split "no s'hi fes res" sobre poesia. Això m'explicaven ella i altres participants en la tertúlia. El seu espai és, si no l'únic, dels pocs on la gent pot trobar-se cada setmana per parlar sobre versos. Potser que això tinga a veure amb una altra cosa que em comentaven altres participants: durant els anys de la immediata postguerra la poesia va quedar arraconada, perquè semblava que amb la prosa els autors podien expressar millor tot allò que tenien necessitat de dir. En canvi, m'explicaven, ja fa uns anys que torna a haver-hi molts poetes i que a ciutats on les tertúlies públiques havien desaparegut, hi ha gent, com Irena i els seus companys, que les van recuperant. La poesia sempre triomfa, diríem, i ens quedaríem tan amples.
Potser no tant, però aquestes impressions anotades després de dues hores de parlar sobre poesia catalana, entren més o menys dins del quadre de la literatura croata dels anys noranta que em vaig fent a poc a poc, en què la narrativa té un pes predominant sobre la lírica.

Tot això ho parlàvem en una sala del bar Ghetto, un local on sempre hi ha exposicions i actuacions programades i que en estiu ompli de visitants el pati de palau medieval que l'allotja. Aquest bar està ben al centre de Split, entre la part medieval i el Palau de Dioclecià, molt a prop de l'estàtua que Ivan Meštrović va dedicar a Marko Marulić, poeta èpic del Renaixement, considerat el pare de les lletres croates. Així, no gaire lluny d'aquest patriarca de bronze, em trobava ahir parlant de poesia catalana i de tot allò que els assistents van voler saber. Em van preguntar, és clar, sobre la llengua, sobre la relació amb la literatura castellana, sobre el Barça, sobre els meus coneixements de poesia croata i algunes altres coses. Entre resposta i resposta vaig llegir alguns dels poemes que, gràcies als traductors Tonko Maroević, Nikola Vuletić, Boško Habuš, Josipa Sokol i altres, tenia també en croat. Em vaig centrar sobretot en els autors contemporanis que hem publicat recentment a la revista Quorum, tot i que, com que estàvem en un lloc tan antic com Split, amb l'obra veïna de Marulić i a pocs metres d'una mar que en primavera s'ompli de veles i vents vaig començar la lectura amb tres cobles i la tornada del cèlebre poema d'Ausiàs March:

[VELES E VENTS...]

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà a llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no em caureu de l'esment,

ans votaré al déu qui ens ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tostemps me sereu de present.
…

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.

A joc de daus vos acompararé.

[JEDRA I VJETRI...]

Jedra i vjetri ispunit će mi želje

varljivi slijedeći put lutanja morskih.

Meštral i pulenat sad ustaju na njih:

jugo, levanat u pomoć njima hrle,

sa svojim drugovima burom i oštrim,

ponizno moleć’ tramuntanu s planina

da sklona im bude njezina silina

i da svih pet bdiju nad povratkom mojim.

Ključat će more k’o lopiž na ognju,

mijenjajuć’ prirodu i kolure svoje

i dati do znanja da zlo svima snuje

što jednoga dana na njemu se nađu.

Ribe svakovrsne u bijeg će se dati

i bezglavo tražit će mjesta skrivena

od kolijevke svoje, od mora rođena,

iz potrebe vele na sam kraj će stati.

Zavjetovat će se k’o jedan putnici,

darove voštane obećavat’ bajne,

u velikom strahu priznavat će tajne

što saznat ih neće ni ispovjednici.

U pogibli toj zaboravit’ neću Vas,

bogu što nas sveza uputit ću prošnju

odlučnost moju da ne stavlja na kušnju

i da na Vas mislim i u taj strašni čas.

…
Ljube, za Vas ja ćutim, više no što znam

od žudnje te najgore dopast će mene,

jer koji Vas nema za Vama sad vene:

sa srećom na kocki poredit’ Vas gledam.

(Traducció, provisional, de Nikola Vuletić)

Confiança

2011-05-29T10:04:00.002+02:00

Tot el que està passant a les places llunyanes de Barcelona, Madrid i València i la resta de ciutats per on s'ha estés el moviment 15-M m'agafa llegint de nou Juan Gelman. Poeta de l'exili i del compromís, la poesia de Gelman és una pregunta constant i indignada que des de fa molts anys transmet confiança en la transformació social i en la poesia.

CONFIANZAS

se sienta a la mesa y escribe
«con este poema no tomarás el poder» dice
«con estos versos no harás la Revolución» dice
«ni con miles de versos harás la Revolución» dice
y más: esos versos no han de servirle para
que peones maestros hacheros vivan mejor
coman mejor o él mismo coma viva mejor
ni para enamorar a una le servirán
no ganará plata con ellos
no entrará al cine gratis con ellos
no le darán ropa por ellos
no conseguirá tabaco o vino por ellos
ni papagayos ni bufandas ni barcos
ni toros ni paraguas conseguirá por ellos
si por ellos fuera la lluvia lo mojará
no alcanzará perdón o gracia por ellos
«con este poema no tomarás el poder» dice
«con estos versos no harás la Revolución» dice
«ni con miles de versos harás la Revolución» dice
se sienta a la mesa y escribe

Alborada de Rosalía de Castro

2011-05-14T18:45:00.000+02:00

Lectura en clau de jazz de l'Alborada de Rosalía de Castro. Recita Anxo Angueira, a qui vam conèixer la setmana passada a les V Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques i que ens va encomanar a tots la passió rosaliana. L'acompanyen al piano Abe Rábade i a la veu Guadi Galego.

I ací el poema:

I
Vaite, noi-
te,—vai fuxin-
do.—Vente auro-
ra,—vente abrin-
do,—co teu ros-
tro,—que, sorrin-
do,—¡¡¡a sombra espanta!!!

¡Canta,
paxariño, can-
ta—de ponliña en pon-
la,—que o sol se levan-
ta—polo monte ver-
de,—polo verde mon-
te,—alegrando as her-
bas,—alegrando as fon-
tes!...

¡Canta, paxariño alegre,
canta!
¡Canta porque o millo medre,
canta!
Canta porque a luz te escoite,
canta!
Canta que fuxeu a noite.

Noite escura
logo ven
e moito dura
co seu manto
de tristura.
Con meigallos
e temores,
agoreira
de dolores,
agarimo
de pesares,
cubridora
en todo mal.
¡Sal...!

Que a auroriña
o ceu colora
cuns arbores
que namora,
cun sembrante
de ouro e prata
teñidiño
de escalrata.
Cuns vestidos
de diamante
que lle borda
o sol amante
antre as ondas
de cristal.

¡Sal...!
señora en todo mal,
que o sol
xa brila
nas cunchiñas do areal;
que a luz
do día
viste a terra de alegría;
que o sol
derrete con amor a escarcha fría.

II

Branca auro-
ra—ven chegan-
do,—i ás porti-
ñas—vai chaman-
do—dos que dor-
men—esperan-
do—¡o teu folgor...!

Cor...
de alba hermosa
lles estende
nos vidriños
cariñosa,
donde o sol
tamén suspende,
cando aló
no mar se tende,
de fogax
larada viva,
dempois leve,
fuxitiva,
triste, vago
resprandor.

Cantor
dos aires,
paxariño alegre,
canta,
canta porque o millo medre;
cantor
da aurora,
alegre namorado,
ás meniñas dille
que xa sal o sol dourado;

que o gaiteiro,
ben lavado,
ben vestido,
ben peitado,
da gaitiña
acompañado
¡á porta está...!
¡Xa...!

Se espricando
que te esprica,
repinica,
repinica
na alborada
ben amada
das meniñas
cantadeiras,
bailadoras,
rebuldeiras;
das velliñas
alegriñas;
das que saben
ben ruar.

¡Arriba
todas, rapaciñas do lugar,
que o sol
i a aurora xa vos vén a dispertar!
¡Arriba!
¡Arriba, toleirona mocidad,
que atru-
xaremos—cantaremos o ala... lá...!!!

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T08:46:00.000+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Oda impossible a València

2011-05-09T15:44:00.001+02:00

Hi ha poemes que parlen d'un present molt concret i que, alhora, poden esdevenir profètics. Entre els poemes dedicats a la ciutat de València, podríem esmentar-ne alguns. Potser el més impressionant és aquell Mal ensomni de Teodor Llorente, però n'hi ha més. D'entre els poemes dedicats a la nostra ciutat, en trobareu pocs que criden a l'optimisme. Els cants d'esperança, a la manera de Miquel Duran de València són més aviat cants de resistència. El més habitual és que, quan el poeta valencià que escriu en català s'acara amb la pròpia ciutat, ho faça des d'una posició complicada que des de l'amor insubornable, tendeix al lament i al pessimisme. Raons no en falten i encara que un voldria que tot això es pogués explicar només dient que fa part del desencontre de l'individu modern i postmodern amb la gran urbs i que això passa amb altres poetes i en altres ciutats, el cas de València és especialment sagnant. Sobre aquestes qüestions fa temps que hi reflexione i hi treballe . De fet, ja fa uns anys que es va publicar l'antologia Ai, València que vaig preparar amb Maria Josep Escrivà. Tanmateix, el tema de València, com diu Estellés al seu Cant de Vicent, torna sovint, si és que mai se n'ha anat. Com torna per a molts altres poetes valencians que veuen amb estupor com els pitjors pronòstics imaginables es confirmen. La mateixa Maria Josep Escrivà ha publicat fa pocs mesos una altra antologia, titulada For Sale, en què cinquanta poetes valencians s'enfronten des de la poesia amb la destrucció del paisatge. Algun d'aquests poemes té com a objecte la ciutat de València i s'afegeix al to estupefacte amb què tants poetes, de Llorente ençà, han observat com el cap i casal avançava lentament cap a l'abisme. L'abisme, ara, és més a prop que mai. L'abisme no són les eleccions que s'acosten i aquest blog no sol ser un espai de reflexions polítiques, ni ho serà. L'abisme és molt més profund i les eleccions seran només un altre accident, una espenta més. L'abisme és la pèrdua completa de tot vestigi de civilització. Un abisme que profèticament ens va anunciar en un poema magnífc Enric Sòria durant els anys vuitanta. La profecia de Sòria partia de la descripció d'un present que ja anunciava la catàstrofe com un futur proper, vint-i-pocs anys després el monstre del no res ens mira als ulls. Deixe ací el poema de Sòria, de qui he amprat no poques idees per escriure aquest post, també amb la traducció al croat que vam fer ja fa uns quants anys Nikola Vuletić i jo mateix.

ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA

A Marc Granell

Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
V.A. Estellés

Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
J. Pérez de Montoro

Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.

Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,

sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l'absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,

quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,

sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.

NEMOGUĆA ODA VALENCIJI

Posvećeno Marcu Granellu

¡Oh tu, ciutat, o el paradís perdut!

V. A. Estellés

Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?

J. Pérez de Montoro

Znam već da toliko zaslužuješ odu,

voljeni moj grade, neku vrstu

svečane pjesme, po antičku,

ali s novom pronicljivošću koju rod dopušta,

zahvaljujući promjeni koja je neodvojiva od stvari,

i od sadašnjeg trenutka, kao uvijek vrlo aktualnog.

Znam već da je zaslužuješ,

odu dostojnu tebe i vremena, pjev

koji bi te bio kadar izraziti, takvu kakva jesi,

dlan po dlan, krik po krik,

od raskršća do raskršća,

koja bi izrazila ovu prazninu

ili izgon tebe u tebe samu, koji su tvoja bit.

Grade, grade, da bi te se izreklo

trebala bi sada jedna oda poput oblutka,

svog nabijenog riječima

kojih se ne želiš sjećati jer te zazivaju

neugodnim glasom koji ti duguju.

Ne očekuj je od mene, voljeni moj grade,

kojeg sam izabrao i u dobru i u zlu.

Ne mogu pjevati o tebi

dok rasteš raščinjavajući se,

nasmiješen i umoran poput stare kurve,

koja poziva, i s kakvom neprepoznatom nježnošću,

na grebanje po žuljavoj kori

koju naziva kožom.

Ne, riječi koje zaslužuješ

ne mogu ti dati, jer ne znam

otkud, jer te previše volim

- s tugom i mržnjom, kao ti sam sebe -

dok te prelazim i znam da sam sav tvoj i jesam sav tvoj.

Iskreno, ne mogu, i boli me spoznaja

da su pjesma i ova naša ljubav

još uvijek nespojivi.

Bilo bi tako lako, o ludi moj grade,

koriti te zbog onoga što jesi: ofucana i jadna

pozornica od kartona,

patetična koreografija ljetnog hita

najniže vrste, sa suncem i morem,

palmama i vatrometima među urođenicima

koji se osmjehuju, a možda i ubijaju

dok se osmjehuju, pod vječnim

reklamnim panoima,

koji su ipak samo reklama,

kozmetika ražnjića

koja od beštime pravi šalu.

Sve to su gala-kostimi koje voliš,

o domaća džunglo na asfaltu B kategorije,

jadni paklu kojeg nismo svjesni

(a ipak nas sažiže kao onaj pravi),

gdje onaj koji ulazi gubi, osim svake nade,

i zadnji ostatak uljuđenosti.

Bilo bi tako lako (i tako nepravedno)

koriti te zbog tvog sljepila,

zbog načina na koji se samouništavaš, tako pionirskog,

surovog i jedinstvenog, u ratu koji vodiš

sama protiv sebe, u jalovoj materiji

snova koji te utapaju u sivi labirint

koji te osuđuje na zaborav, o ti, grade

o jasni navještaju sudbine koja nas čeka:

sadašnjost bez kraja gdje ništa ne znači ništa,

gdje beskrajna ispraznost svega

teži vratiti se na početak, prije Vremena,

bez povijesti i objekta, bez granica i želje,

ljepote, ljubavi, boga i bez ičega ugodnog

što može zamisliti ljudski um,

i bez iskupljenja. Zaborav, samo zaborav

i zauvijek zaborav: precizna pustoš,

nehotični projekt

da se nas koji u tebi živimo

vrati jednostavnom svijetu prirode.

Bilo bi tako lako (i tako nepravedno)

da te korim ja, koji sam samo u tebi,

što je popratni način nebivanja,

usitnjen u stotine istih

beznačajnih četvrti, u ogromne ruševine

u kojima, baš kao i ja, neki drugi tvoji podanici

drijemaju žaleći se na tebe,

podnoseći jedni druge samo zahvaljujući međusobnom

zaboravu

-ulica Triador i ulica Stare Majke,

koja nam je umrla od starosti,

kakvu bi ti odu trebalo napisati, o Patraix,

o Nuevo Centro, o Cabanyal, Paterna,

Orriols ili Benimàmet, vječno prigradsko naselje

u kojem gnjusnost postaje arhitektura:

najgrotesknija falla ceha apsurda-,

zanijekati te ili te prezirati

(snivati kako te niječem ili prezirem)

bilo bi najjadniji način

da se bude tvoj, tvoj način.

Ne mogu napisati odu o tebi.

Ne dopuštaš si i ne dopuštaš mi, moj grade,

voljeni i strašni, negostoljubivi grade

u kojem sam doma.

Jednom kad uništiš sve svoje kutke,

jednom kad sahraniš zadnji ostatak

ljudskosti koja si bio,

jednom kad se utopiš toliko duboko u sebi

da već postaneš nešto drugo, goli početak,

bez sjećanja i zapreka.

Jednom kad uspiješ, na kraju,

u nakani koja te pokreće i koje nisi svjestan.

Jednom kad, na kraju, budeš djevičanski i sterilan,

o kurvanjski moj grade,

tad ću ti napisati pjesmu koju zaslužuješ.

V Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques

2011-04-28T14:28:00.002+02:00

Una de les coses que més valore d'aquests anys a Croàcia és que he pogut conèixer una mica milllor la varietat de llengües i cultures de la pell de brau. Aprendre a llegir i escoltar i fins i tot parlar una mica l'asturià i el gallec, conèixer les altres llengües peninsulars que també són filles del llatí, però que no són oficials en el sistema autonòmic tan insuficient, aprendre que totes aquestes llengües tenen poetes i novel·listes i estudiosos que salven els mots cada dia amb obres literàries de qualitat. Tot això que teòricament se suposa que ja sabia, gràcies a aquestes jornades ho he anat aprenent en la pràctica, juntament amb els estudiants croats que són els principals destinataris de les Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques, que organitzem al Subdepartament d'Estudis Iberoromànics de la Universitat de Zadar.

Aquest any les Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques arriben a la cinquena edició, que torna a oferir un panorama molt complet sobre la diversitat lingüística i cultural de la Península Ibèrica: per exemple, Aitor Carrera, de la Universitat de Lleida, ens parlarà sobre l'aranès i Francho Nagore, de la Universitat de Saragossa, sobre l'aragonès. De l'aspecte literari, a més de la participació de Mercè Sarrias, guionista i dramaturga, com a representant catalana, cal destacar la visita de l'escriptor veneçolà Juan Carlos Méndez, els poetes gallecs Leo Arremecághona i Anxo Angueira i l'artista asturià (músic, dramaturg, poeta, narrador, etc) Adolfo Camilo Díaz, que no va poder venir a l'edició anterior a causa dels fums volcànics islandesos. Si tinc esma, faré alguna crònica quan tot haja passat; de moment, us deixe un botó de mostra de la poesia d'Anxo Angueira.

Torna SEMPER

2011-04-20T12:26:00.000+02:00

La setmana que ve torna el Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca. La segona sessió la conduïrà Víctor Sunyol, el 27 d'abril a Barcelona i el 5 de maig a València. La primera sessió, amb Jaume Pérez Muntaner, fou un èxit, i aquesta promet. Copie del blog de SEMPER els dos retrats de l'autor que han fet Josep Pedrals i Jaume C. Pons Alorda i una poètica en vers d'aquest poeta dels límits que és Sunyol:

"El segon autor que ens conduïrà pels camins de la poesia serà Víctor Sunyol, un poeta dels límits. Seguidor dels postulats de la filosofia d'Eva Aguilar i la seves teories de l'escriptura en els marges, Sunyol treballa la paraula des d'un punt de vista quasi minimalista. Serà una ocasió fantàstica per a tractar les morfologies que ens duran a l'arrel de la llengua. Sunyol, com a mestre que és, té una capacitat de fer-se entendre meravellosa i un repertori d'eines per a provocar l'escriptura que va més enllà de l'habitual (el seu llibre "Màquines per a escriure" és una obra bàsica per a la biblioteca de qualsevol que vulgui treballar la creació literària). Aquesta vegada, el SEMPER es convertirà en un autèntic taller!" (Josep Pedrals)

"Mestre dels silencis, de les el·lipsis, de les absències latents. Víctor Sunyol és capaç de conjugar magistralment totes les seves facetes al voltant d'una poesia subtilíssima i rica en misteris. Destaca la seva tasca en el món literari com a poeta, rapsoda, investigador, ensenyador, editor o descobridor dels abismes que circulen entre els versos i el no-res. En aquesta nova sessió de SEMPER, Sunyol desgranarà alguns dels secrets al voltant de la creació i descreació d'un poema a través del seu enginy i de la seva humilitat.

Una sessió que no es pot perdre de cap de les maneres per així gaudir novament d'una poderosa experiència poètica i, a la vegada, topar amb un dels autors imprescindibles de la poesia catalana actual". (Jaume C. Pons Alorda)

I

Obrir l'escriure
fins a quina ferida
—del text, de l'ànima—?

II

Fins a l'arrel de la ferida
(fins al pa).
Escruixit.
Mai el silenci,
al bell mig del silenci.
Al cor del text,
al cos del cor.

III

Mai el silenci;
al bell mig del silenci.
L'arrel més fonda.

Al cor de la ferida,
al cor de la paraula.

Si voleu saber més coses sobre aquest Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca, visiteu el blog i mireu d'assistir a les sessions o als recitals.