Un poema d'Ivan Šamija (Zagreb, 1976), que vaig traduir per encàrrec del Pen Català amb motiu de la visita de l'autor a Catalunya.
SEBASTOPOL
En
l'instant que em deixes sorgeixen els gira-sols
(és
això aquesta innòcua temporalitat, hi ha fragments de temps en què el fil
narratiu mai no es talla)
fins
aquí hem arribat, hem caminat, el passat del fang
els
gossos vagabunds del poble ens seguien, fragments de realitat que no tenen
cabuda en un poema
(el
rebuig de la simetria hermenèutica com un punt zero de modèstia, estic ometent
alguna cosa per tal que el poema es perfaci, ometo, sí... l'amor)
la
tardor és la descripció d'un interior, aquest poema és la descripció d'un
esdeveniment
els
gira-sols
tornes
a l'esdeveniment
la
teva repetida entrada en escena, tan amable,
com
el lliscar avall dels trens
com
una narració a la recerca del lector que Turguénev hauria inventat
(cal
castigar aquesta mena de pretensions en un poema)
ara
puc escriure que la cristal·lització inicial de l'aurora, que la rosada, que
cau lentament en l'esguard, i finalment que els teus cabells,
que
tan sols en aquestes gotes de gebre, que Turguénev ja havia descrit
(ara
ja no és possible l'amor, però pot ser el poema podrà perfer-se)
torno
a intentar atrapar els fets amb un caçapapallones
(el
que en un poema és un gest en la realitat és un mot)
Sebastopol,
Sebastopol, Sebastopol
què
lluny és Sebastopol,
quan
escric què lluny penso en un viatge amb tren, en cavalls llisquen per l'estepa,
en la distància és en el temps, en el passat és una terbolesa que els teus
cabells creen en l'esdeveniment,
aquest
poema és la descripció d'un esdeveniment,
la
distància és el mètode de la poesia,
la
poesia és Sebastopol i la distància que es forma quan escric Sebastopol,
els
gira-sols tornen a entrar en escena, però ara llisquen cap a un segon pla, en
primer pla hi ha els teus cabells,
aquest
poema potser es podria perfer.
Comentaris