Porta oberta, de Vesna Parun

Un poema de Vesna Parun (1922-2010) que tenia pel calaix de les traduccions inèdites.

PORTA OBERTA

Fins i tot els ocells, quan a la tardor deixen
els aiguamolls, mussiten adéu
als canyars corbats i muts
on s'esvaeix la claror de l'estiu.

Fins i tot els arbres s'acomiaden dels arbres 
en l'angoixa i en la melangia,
i posen les branques absents
una sobre l'altra, mentre escolten el riu.

Tanmateix ell va obrir la porta de la cabana,
va mirar el cel i va marxar,
deixant encés el llum
vora els llibres immòbils, i el silenci
torbat pel bellugueig de les ombres.

Oh nit, torna'l pedra negra
a la cruïlla sota la muntanya fosca 
d'on baixa al mar l'udol dels llops.
Que el tapen també les fulles caigudes
i en dissimulen amb la fressa
la trista solitud.
Que també el defuja la lluna
i no li daure les vores
de la claror que adorm les valls.

Transforma-li, oh nit, el cor en flor
als alts cims de la indiferència,
on ja les meues llàgrimes
no es mesclaran amb les algues salades. 

Transforma'l en una illa freda
de ribes implacables i agrestes
on mai no es posaran
ni la cigonya ni la grua platejada!

Que els huracans del sud i del nord
n'agiten els caps
assetjats pel pèlag embravit.
I que arreu al seu voltant 
s'hi estenguen la tristesa del mar
la desesperació i l'eterna dèria.

Aleshores jo tancaré la porta
i apagaré la claror cansada.
I la nit serà dolcíssima
i no recordarà res. 

Serà irreal. La distància
s'eixamplarà entre ell i jo
com una bona mà amistosa
que el desert del món amaga. 

OTVORENA VRATA

I ptice, kad u jesen napuštaju
svoje močvare, prošapću zbogom
pognutim i nijemim trskama
s kojih iščezava odsjaj ljeta.

I drvo se s drvetom rastaje
u tjeskobi i u nujnosti
naslonovši grane odsutne
jedno na drugo i slušajući rijeku.

A on je otvorio vrata kolibe,
pogledao nebo i otišao,
ostavivši upaljenu svjetiljku
kraj nepomičnih knjiga, i tišinu
zamućenu lelujanjem sjenka.

O noći, pretvori ga u crni kamen
na raskršću ispod oštre planine
s koje se urlik vukova spušta do mora.
Neka pokraj njega napada lišće
sakrivajući svojim šuštanjem
njegovu neveselu usamljenost.
I mjesec neka ga zaobiđe
ne zlateći njegove rubove
svjetlošću kojom smiruje doline.

Pretvori, o noći, njegovo srce u cvijet
na visokim bregovima nehaja,
gdje više ne dopiru moje suze
pomiješane sa slanošću algi.
Pretvori ga u hladno ostrvo
surovih i neprijaznih obala
na koje nikada neće sletjeti
ni roda ni srebrni ždral!

Vihori sa sjevera i juga
neka uznemiruju njegove rtove
okružene humkom talasa.
I posvuda uokolo njega
neka se prostre tuga mora
i očaj i vječna zamišljenost.
Ja ću tada zatvoriti vrata
i pogasiti umornu svjetiljku.
A noć će biti veoma blaga
i neće se ničega sjećati

On će biti nestvaran. Daljina
pružit će se između njega i mene
kao dobra prijateljska ruka
koja zaklanja pustoš svijeta.




Comentaris