Demà presentaré el meu llibre a la llibreria Bartleby de València, i ho faré amb Begonya Pozo, que hi presentarà el seu Sense treva. Al post anterior teniu la informació de servei. Abans de la presentació em mire, encara distretament, el llibre de Begonya. Ara un poema, ara un altre. M'ature, però, al final de tot, en la dedicatòria de l'última peça del llibre. És un poema situat a Nin, molt a prop de Zadar, i dedicat a dos bons amics: Irene Torra i Carles Masoliver amb qui vaig compartir els meus darrers mesos croats. És bonic trobar amics comuns als llibres dels amics, i poetes estimats (com l'Sbarbaro que també hi treu el nas) i llocs.
De Nin, en vaig parlar en aquest mateix blog fa molt de temps. Era un lloc al qual solíem dur els visitants, un lloc on les pedres antigues, que n'eren el reclam turístic, sucumbien tothora a la força de la natura. El poema de Begonya copsa molt bé aquest contrast i sap extreure'n la vertiginosa lectura que se'n deriva.
De Nin, en vaig parlar en aquest mateix blog fa molt de temps. Era un lloc al qual solíem dur els visitants, un lloc on les pedres antigues, que n'eren el reclam turístic, sucumbien tothora a la força de la natura. El poema de Begonya copsa molt bé aquest contrast i sap extreure'n la vertiginosa lectura que se'n deriva.
NATURA VIVA
A Irene Torra i Carles Masoliver
La primavera m'ha dut a Nin
com a l'església les orenetes.
La vulgaritat de la policromia acull
sense tendresa, entre murs doblegats,
la vida que hi creix a dins
a colps de volades furioses:
boques deformes, exigents, implacables.
I pense en Sbarbaro:
tot és el que és, només allò que és.
Ni església, ni murs, ni presències:
sis orenetes esperant
el tros de cuc que les salve de la mort.
Després: que si el pla contrapicat,
que si la policromia,
que si l'art romànic...
bla, bla, bla...
Tot un seguit de banalitats
si pense en la força d'aquelles
boques desesperades, minúscules, obertes
sense cap mena de por
a l'abisme.
Comentaris