 |
| ‘Lucio Fontana (1963), per Ugo Mulas’, 2014 |
Falten un parell d'hores per a la inauguració i em trobe els artistes a la llibreria 3i4. Sebastià Carratalà i Anna Moner em conviden a baixar al soterrani del Centre Octubre on es disposen a polir els darrers detalls de l'exposició Els cossos agredits. Com que no em puc quedar a l'acte de després, em permeten ser testimoni dels darrers gestos entre bambalines, perquè de gestos es tracta.
L'exposició parteix de l'obra de Lucio Fontana, pintor italoargentí que fendia els seus quadres amb punxons. La primera obra del recorregut és, de fet, reproducció d'una de les fotografies que Ugo Mulas va fer de Fontana mentre treballava. Hi veiem el puny tancat sobre el punxó que forada el llenç. Carratalà i Moner han plasmat amb pintura a l'oli sobre alumini el gest de Fontana retratat per Mulas en un "joc especular inacabable" declarat al text introductori del catàleg. La superfície sobre la qual es pinta, a més, afegeix un efecte estrany, enigmàtic i inquietant. El puny i el punxó ja han fet feina i el llenç d'alumini apareix ple de forats, com múltiples punts de fuga. A més, l'alumini conserva matisadament el seu poder reflectant i, segons des d'on el mires, el joc de llums i ombres es transforma.
Una mica més enllà del de Fontana, hi ha un altre puny i una silueta: Norman Bates disfressat de sa mare es disposa a assassinar Marion Crane. Un únic fotograma, el moment previ, l'instant abans que baixe el braç sobre la cortina de la dutxa. I tanmateix, sobre la planxa, Moner i Carratalà ja hi presenten les incisions del ganivet de cuina. La planxa és el cos de la víctima, i el ganivet, ara, apunta cap a l'espectador. Norman Bates, com en la pel·lícula de Hitchcock, estripa la cortina, la quarta paret, i ens agredeix.
A partir de la tècnica introduïda per Fontana, l'equip format per Carratalà i Moner compon una sèrie de quadres que combinen diversos elements i tècniques a cavall entre la pintura, la literatura i el joc de prestidigitació. La voluntat de superposar instants és poemàtica, pel que té de força commovedora, mitjançant l'eliminació del factor temps, o millor dit la concentració en una única superfície (la planxa d'alumini, la pàgina en blanc) de diversos moments. Ara bé, la representació de diverses escenes d'un mateix acte, dóna una profunditat narrativa: cronològica. Els quadres extrets d'escenes cinematogràfiques copsen l'instant, alhora que ens expliquen l'escena: veiem el moment en què la navalla d'afaitar és a punt de creuar l'ull a Le chien andalou, però la làmina ja registra la incisió. Igualment, els retrats (és impressionant el de Nerval viu, però ja amb la marca del suïcidi, la barra de la claveguera, al coll) relacionen obra, vida, mort i dèries d'autors clàssics. En tot moment, hom percep que hi ha un misteri en allò que veu, un truc de màgia que es deriva de l'ús conscient d'unes determinades tècniques.
L'efecte dels quadres, ja ho hem dit, és enigmàtic, inquietant. L'exploració del gest violent fa que es respire un aire torbador. Ja he esmentat el retrat de Nerval, però també podria parlar de les incisions, com fuetades, sobre les esquenes nues de les banyistes d'Ingres, que ens situen de colp enmig de la qüestió de la violència de gènere.
Al text de presentació de l'exposició, Sebastià Carratalà explica el propòsit que els mou: "atès que no podem defugir els antecedents de la pròpia tradició artística -en essència, el mateix mecanisme d'aquestes peces es posa en marxa en la resta- i, alhora, tampoc no podem ser aliens al que succeeix al nostre voltant, ens apropiem d'imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició, les igualem formalment i n'agredim els cossos, els físics, els reals -el suport metàl·lic i l'oli-, i els representats, ficticis, plens de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Conscients que l'obra plàstica constitueix el lloc de la intertextualitat, la cruïlla on conflueixen les vies provinents de l'interior i de l'exterior de l'art, deixem que l'al·legoria amare aquest territori i l'òmpliga dels sentits que cada espectador hi vulga aportar."
Mentre m'ature a mirar ara aquest fotograma del Gabinet del doctor Cal·ligari, adés aquell retrat d'un Enric Valor joveníssim, pense que plana sobre aquesta exposició la mateixa atmosfera que la dels articles que Anna Moner ha anat publicant a La Veu del País Valencià, i que ara han inaugurat el projecte editorial de l'amic Josep Martínez: Pruna Llibres. Els cossos agredits, com el Gabinet de curiositats, tenen aquell "misteri dels ulls d'argent que ens fiten des de les plaques de coure dels daguerreotips", un aire que naix de la pintura del bregós i turmentat Caravaggio i arriba fins a l'agressor de llenços Lucio Fontana.
Milo Manara titula la seua novel·la gràfica sobre la vida del mestre del clarobscur La tavolozza e la spada, és a dir, "el pinzell i l'espasa". Tots dos objectes defineixen el temperament al límit del geni llombard. Una frontera que Moner descriu amb elegància a l'article "El fugitiu":
"Li agradava alternar amb la massa remorosa, perfumada i empolsada, de gestos refinats i actitud aparentment irreprotxable, que oronejava al voltant dels seus mecenes; també amb els mossos d'hostatgeria, alcavots i jugadors; l'atreien les bagasses insolents i desvergonyides i els jovenents de cames estilitzades i voluptat vigorosa que habitaven els suburbis més inhòspits de la ciutat, els mateixos personatges que solia utilitzar com a models. Manifestava un apetit immens per viure, per colpejar, per ferir, i es delia pel tacte dels amors impúdics, immorals i perseguits. Per a ell, crear esdevenia una mena de catarsi, una porga interna, una teràpia plaent, que l'alliberava d'emocions i passions incòmodes; d'igual manera, necessitava, de tant en tant, descalçar-se i entrar, amb els peus nus, sentint la gelor enganxifosa del fang en la pell, en antres de vici, en nius d'excessos on poder evacuar els humors anímics desmesurats".
És hora de tornar a casa. Deixe que Anna i Sebastià acaben de clavar un quadre o col·loquen un llum, i que encara m'expliquen alguns dels trucs i tècniques que fan servir i, finalment, m'acomiade. Isc del Centre Octubre i pense en Caravaggio. El veig com una mena de pare de tota l'estirp d'artistes fascinats pel límit i per la tenebra que Els cossos agredits presenta. Buñuel, Murnau, Hitchcock i Laughton, Poe, Rimbaud i Woolf i també el Goya dels Desastres de la guerra. Creadors que van copsar la violència de l'ésser i la van plasmar al seu art. Moner i Carratalà els actualitzen i els porten fins a nosaltres en una galeria d'aire romàntic i cinematogràfic, però també d'esperit científic, com de novel·la gòtica, o de pel·lícula de Martin Scorsese (pense en Gangs of New York, però també en Hugo).
M'hauria agradat quedar-me a la inauguració, que segur que va estar molt bé, i m'agradaria poder anar a alguna de les visites guiades que tenen programades. L'exposició es podrà veure fins el 27 de febrer al Centre Octubre de València i hi haurà visites guiades els dies 30 de gener, 13 i 20 de febrer.
 |
| ‘Gérard de Nerval (1855)’, 2013. |
A partir de la tècnica introduïda per Fontana, l'equip format per Carratalà i Moner compon una sèrie de quadres que combinen diversos elements i tècniques a cavall entre la pintura, la literatura i el joc de prestidigitació. La voluntat de superposar instants és poemàtica, pel que té de força commovedora, mitjançant l'eliminació del factor temps, o millor dit la concentració en una única superfície (la planxa d'alumini, la pàgina en blanc) de diversos moments. Ara bé, la representació de diverses escenes d'un mateix acte, dóna una profunditat narrativa: cronològica. Els quadres extrets d'escenes cinematogràfiques copsen l'instant, alhora que ens expliquen l'escena: veiem el moment en què la navalla d'afaitar és a punt de creuar l'ull a Le chien andalou, però la làmina ja registra la incisió. Igualment, els retrats (és impressionant el de Nerval viu, però ja amb la marca del suïcidi, la barra de la claveguera, al coll) relacionen obra, vida, mort i dèries d'autors clàssics. En tot moment, hom percep que hi ha un misteri en allò que veu, un truc de màgia que es deriva de l'ús conscient d'unes determinades tècniques.
L'efecte dels quadres, ja ho hem dit, és enigmàtic, inquietant. L'exploració del gest violent fa que es respire un aire torbador. Ja he esmentat el retrat de Nerval, però també podria parlar de les incisions, com fuetades, sobre les esquenes nues de les banyistes d'Ingres, que ens situen de colp enmig de la qüestió de la violència de gènere.
Al text de presentació de l'exposició, Sebastià Carratalà explica el propòsit que els mou: "atès que no podem defugir els antecedents de la pròpia tradició artística -en essència, el mateix mecanisme d'aquestes peces es posa en marxa en la resta- i, alhora, tampoc no podem ser aliens al que succeeix al nostre voltant, ens apropiem d'imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició, les igualem formalment i n'agredim els cossos, els físics, els reals -el suport metàl·lic i l'oli-, i els representats, ficticis, plens de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Conscients que l'obra plàstica constitueix el lloc de la intertextualitat, la cruïlla on conflueixen les vies provinents de l'interior i de l'exterior de l'art, deixem que l'al·legoria amare aquest territori i l'òmpliga dels sentits que cada espectador hi vulga aportar."
Mentre m'ature a mirar ara aquest fotograma del Gabinet del doctor Cal·ligari, adés aquell retrat d'un Enric Valor joveníssim, pense que plana sobre aquesta exposició la mateixa atmosfera que la dels articles que Anna Moner ha anat publicant a La Veu del País Valencià, i que ara han inaugurat el projecte editorial de l'amic Josep Martínez: Pruna Llibres. Els cossos agredits, com el Gabinet de curiositats, tenen aquell "misteri dels ulls d'argent que ens fiten des de les plaques de coure dels daguerreotips", un aire que naix de la pintura del bregós i turmentat Caravaggio i arriba fins a l'agressor de llenços Lucio Fontana.
Milo Manara titula la seua novel·la gràfica sobre la vida del mestre del clarobscur La tavolozza e la spada, és a dir, "el pinzell i l'espasa". Tots dos objectes defineixen el temperament al límit del geni llombard. Una frontera que Moner descriu amb elegància a l'article "El fugitiu":
"Li agradava alternar amb la massa remorosa, perfumada i empolsada, de gestos refinats i actitud aparentment irreprotxable, que oronejava al voltant dels seus mecenes; també amb els mossos d'hostatgeria, alcavots i jugadors; l'atreien les bagasses insolents i desvergonyides i els jovenents de cames estilitzades i voluptat vigorosa que habitaven els suburbis més inhòspits de la ciutat, els mateixos personatges que solia utilitzar com a models. Manifestava un apetit immens per viure, per colpejar, per ferir, i es delia pel tacte dels amors impúdics, immorals i perseguits. Per a ell, crear esdevenia una mena de catarsi, una porga interna, una teràpia plaent, que l'alliberava d'emocions i passions incòmodes; d'igual manera, necessitava, de tant en tant, descalçar-se i entrar, amb els peus nus, sentint la gelor enganxifosa del fang en la pell, en antres de vici, en nius d'excessos on poder evacuar els humors anímics desmesurats".
És hora de tornar a casa. Deixe que Anna i Sebastià acaben de clavar un quadre o col·loquen un llum, i que encara m'expliquen alguns dels trucs i tècniques que fan servir i, finalment, m'acomiade. Isc del Centre Octubre i pense en Caravaggio. El veig com una mena de pare de tota l'estirp d'artistes fascinats pel límit i per la tenebra que Els cossos agredits presenta. Buñuel, Murnau, Hitchcock i Laughton, Poe, Rimbaud i Woolf i també el Goya dels Desastres de la guerra. Creadors que van copsar la violència de l'ésser i la van plasmar al seu art. Moner i Carratalà els actualitzen i els porten fins a nosaltres en una galeria d'aire romàntic i cinematogràfic, però també d'esperit científic, com de novel·la gòtica, o de pel·lícula de Martin Scorsese (pense en Gangs of New York, però també en Hugo).
M'hauria agradat quedar-me a la inauguració, que segur que va estar molt bé, i m'agradaria poder anar a alguna de les visites guiades que tenen programades. L'exposició es podrà veure fins el 27 de febrer al Centre Octubre de València i hi haurà visites guiades els dies 30 de gener, 13 i 20 de febrer.
Comentaris
I disculpa la reiteració, perquè m'he embolicat una mica a l'hora de publicar el comentari. Ja ho apanyaràs tu ;)