S'ha convertit en un costum, un costum amable i contundent, recordar l'aniversari del poeta Estellés. Tornar-lo a llegir i escampar-lo per les xarxes socials i fer festes als carrers dels pobles. És bonic veure que almenys una vegada a l'any recordem els versos del millor poeta que hem tingut en els darrers segles (ja saben, el millor des d'Ausiàs March, etc.), i ho és perquè és indiscutiblement sa i profitós. Hom podria voler ser escèptic, i menysprear certes banalitzacions, com ara el fet de tirar d'efemèride, però és que hi ha res de més banal que l'oblit dels bons poetes? El que Estellés mereix és ser recordat ara i sempre, i és una festa que la feliç ocurrència de fa uns anys de Josep Lozano s'haja consolidat de tal manera que, cada any, pels volts del quatre de setembre, moltíssima gent es dedique a dir i recordar versos d'Estellés. A més, com que la cosa va esdevenint tradició, i les tradicions sempre han de ser renovables, perquè si són recalcitrants són una llauna, la gent busca cada vegada més quin poema llegirà, i recorda que hi ha Estellés enllà dels poemes més coneguts. D'aquesta manera, mentre recordem, com cal fer, els habituals amants, pimentonts torrats, roses de paper i veus assumides, hi ha qui troba un poema que no havia llegit mai, o qui recorda un altre que feia molt de temps que no llegia i que de sobte li bota als ulls, com una granota viva a la butxaca. Disculpen vostés l'optimisme i l'alegria, però poca cosa es pot fer quan hom veu que el poeta més estimat és trènding tòpic.
GOIG DEL
CARRER
La joia pura
del carrer
ens va reblir
les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem,
bovament ens rèiem,
i a tots els
músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre
les herbes i les llebres.
Anàvem sense
cap motiu,
desitjant bona
nit al matrimoni vell
i prement
nostres cossos calladament, en veure
aquella jove
mare,
donant el pit
al fill ....
Viure ens era
un regal,
un teuladí de
fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar
corsers de cartó, grocs i verds,
com en una
sardana de joguet,
fent-nos
senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era
una sorpresa,
una granota
viva a la butxaca,
una cúpula
enorme de cristall,
un silenci, un
desig rabent, un estupor,
un rellotge
parat, que Algú ens havia
donat perquè a
la fi el poguéssim obrir,
com des de nins
volíem,
i no tenia res
interessant a dins ...
I ens tornàrem
a riure!
El temps estava
en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats
de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia
del carrer.
I els crits
- Gol! Gol! -
dels infants
que jugaven
al futbol en
sortir de l'escola ...
Comentaris