La literatura croata a Caràcters (núm. 53)

Article publicat al número 53 (Octubre de 2010) de la revista Caràcters (València: Publicacions de la Universitat de València):

                                          

NOTES SOBRE LITERATURA CROATA

1. La primera vegada que vaig llegir el Danubi de Claudio Magris no vaig fer molt de cas de la glosa que feia d’un autor croat. De moment, el nom de Miroslav Krleža va quedar soterrat entre tants d’altres, començant per la nineta dels ulls del triestí: Josep Roth. Magris m'havia de portar, en canvi, a Predrag Matvejević. Això i el títol del seu llibre, tan suggeridor com el de Danubi, i alhora paral·lel: Breviario mediterráneo (Anagrama, 1987). Si Magris havia intentat atrapar un riu, Matvejević volia encabir la mar al seu llibre. Cap dels dos, afortunadament, hi reixia, però llegir totes dues obres era un descobriment fascinador de móns, de literatures i de paraules. Matvejević és, doncs, el primer escriptor croat que vaig llegir, molt abans de pensar que un dia Croàcia i la seua literatura formarien part del meu paisatge quotidià.

Ara fa quatre anys que hi visc i, encara que no sóc capaç de llegir amb fluïdesa aquest idioma que xampurrege a diari i del qual he traduït alguns versos, gose compartir algunes notes de lectura sobre la literatura croata.

Començaré per Miroslav Krleža (Zagreb, 1893-1981), segons Magris «un escriptor potent i singular, amb una vitalitat elemental exorbitant i una vastíssima cultura plurilingüe i supranacional. És el poeta de la trobada i del xoc entre croats, hongaresos, alemanys i altra gent del món danubià; és un escriptor carregat de cultura i de furor, un intel·lectual i un poeta expressionista que sent una atracció especial per la discussió assagística però també pels canvis i el trencament, pels passatges agressius i per la invectiva sarcàstica». Sarcàstica és efectivament la mirada que Krleža aboca sobre les maneres decadents de la burgesia europea del tombant de segle. A l’única novel·la seua que hi ha traduïda al castellà, El retorno de Filip Latinovicz (Minúscula, 2007), se’ns explica la tornada d’un pintor fracassat a la seua ciutat després de 23 anys. La novel·la se situa a principis dels anys trenta. Filip torna als orígens, a Kaptol (Zagreb) i a un poblet de la Panònia, després de la caiguda de l’imperi i de la Gran Guerra. Assegut en un cafè mira cap al carrer i s’imagina els animals morts digerits pels intestins dels vianants, que són la metàfora de la decadència europea: “anoche esos animales aún movían la cola alegremente, y las gallinas cacareaban en los gallineros en la víspera de su muerte, y ahora todo eso ha ido a parar a los intestinos humanos, y todo este movimiento y toda esta gula se pueden resumir en una sola palabra: vida en las ciudades de Europa occidental en el ocaso de una vieja civilización”.

    Placa que recorda el lloc de naixement del poeta de Rijeka Janko Polić-Kamov

Abans que aquesta vella civilització s’esfondrés, un jove poeta, dramaturg, narrador i articulista escrivia contra tot, contra l’autoritat política i contra l’autoritat literària abans de morir-se tísic a l’hospital de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona, on ara hi ha la Biblioteca Nacional de Catalunya. Janko Polić-Kamov (Rijeka, 1886-Barcelona, 1910) és tant en poesia com en narrativa o teatre una veu avançada al seu temps, un avantguardista avant la lettre. La seua obra, condemnada a l’ostracisme durant dècades, fou recuperada durant la dècada dels cinquanta, primer, i dels vuitanta després. Darrerament, amb motiu del centenari de la seua mort, torna a estar molt present i és una sort, perquè això m’ha permès de descobrir un escriptor visceral que, tot i ser un outsider, representa la punta de llança d’un món que es preparava per capgirar-se del tot.

Kamov i Krleža són dos escriptors de trajectòries vitals i artístiques oposades, que ocupen llocs molt diferents dins el cànon croat i que, de fet, no acostumen a aparèixer en la mateixa pàgina als manuals de literatura. Més enllà de les diferències, però, em sembla que Kamov i Krleža representen el mateix esperit de rebel·lia i d’individualisme enfrontat als costums d’un imperi en descomposició, com a mínim en el Krleža dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial.

2. A principis de la dècada dels noranta, un altre món s’esfondraria davant els ulls dels escriptors croats i generaria respostes diferents. Quan un món s’acaba arriba un de nou, però un món que comença amb una guerra com la darrera dels Balcans neix amb massa ferides i massa culpes. Alguns dels autors croats més cèlebres han mirat de donar resposta al que va passar a l’antiga Iugoslàvia durant la guerra: Predrag Matvejević (Mostar, 1932), Dubravka Ugrešić (Zagreb, 1949), Slavenka Drakulić (Zagreb, 1949) són autors de sobra coneguts, encara que cap d’ells estiga traduïts al català.  

Sí que existeix, en canvi, una traducció de l’obra de Jergović El jardiner de Sarajevo (Dèria Editors). Miljenko Jergović (Sarajevo, 1966) és l’autor més traduït i llegit fora de Bòsnia Hercegovina i de Croàcia. Les narracions que componen aquest llibre són un retrat èpic i tràgic del setge de Sarajevo. Com escriu Magris a la presentació de l’edició catalana, el món de Jergović és alhora vital i tètric.

3. Entre els autors més joves, els que eren xiquets o adults acabats d’estrenar quan van començar la guerra i es va desintegrar l’antiga Iugoslàvia, les estratègies literàries a l’hora d’enfrontar-se amb la realitat ja són unes altres.

Tatjana Gromača (Sisak, 1971) és poeta, narradora i periodista. Fins que va tancar per problemes econòmics, fa poc més d’un any i mig, va col·laborar al periòdic independent Feral Tribune, on també havien escrit Matvejević, Drakulić i Ugrešić entre molts altres. Una part reduïda de la seua poesia es pot trobar en català a la plaquette de Cafè Central Què passa res? A més, Gromača va participar el 2008 al Festival Internacional de Poesia de Barcelona. La seua poesia, de vegades és virulenta com una bufetada, d’altres simplement evoca els moments senzills de cada dia, darrere dels quals s’amaguen pors pregones.

Uns moments senzills de cada dia que per Roman Simić (Zadar, 1972) són molt difícils de recuperar. Simić és autor d’un poemari i dos llibres de contes, a més de director del Festival Europeu de Contes Curts (FEKP). Fa dos anys l’editorial canària Baile del Sol li va publicar la traducció del seu segon llibre de relats, De qué nos enamoramos?, onze històries que reflecteixen la dificultat de mantenir uns lligams, unes amistats, uns amors, després del que Simić en una conversa amb Isabel Núñez (Si un árbol cae, Alba Editores: 2008) anomenava el “tsunami”: “la gente se desplazó unos centímetros como en un tsunami, y ahora todos pretenden que viven su vida normal, pero no es verdad, ya no somos capaces porque perdimos la ingenuidad”. Per Simić, la normalitat que veu el turista que viatja a Croàcia, només és possible portes enfora, però no en les relacions més íntimes, on no es pot obviar que fa uns anys tots van perdre la innocència.

La pèrdua de la ingenuïtat, de la innocència, és el tema de la novel·la croata de més èxit durant el 2010 a Croàcia: Hotel Zagorje d’Ivana Simić-Bodrožić (Vukovar, 1982). La novel·la explica els anys de la guerra des del punt de vista d’una xiqueta de nou anys, de Vukovar, que el 1991 se’n va a viure a Zagreb amb la mare i el germà com a refugiada. Durant set anys compartirà un espai reduït i viurà a l’espera de notícies del seu pare, desaparegut a la guerra. Tota la novel·la parteix d’una pregunta terrible: on és el pare? Aquesta ingenuïtat perduda ja planava sobre el primer llibre de poemes de Simić-Bodrožić, Primer paso a la oscuridad, que l’editorial Baile del Sol publicarà properament.

Gens ingenu, ni innocent es mostra Marko Pogačar(Split, 1984), poeta i crític literari  de qui està en premsa Cada oliva és un estel fos. XIX Seminari de Traducció poètica de Farrera [com explicava fa uns dies, aquest volum ja s'ha publicat, segui l'enllaç], juntament amb Dinko Telećan (Denes-Institució de les Lletres Catalanes). Pogačar es demana en un poema “Com escriure, l’any 2007, poesia amorosa?”. Com escriure poesia amorosa quanvivim un temps on “tothom ens estima amb moderació”. El poeta s’enfronta cara a cara amb la realitat a base de preguntes insidioses i respostes contundents. L’últim vers d’aquest poema constata: “l’única cosa pitjor que el feixisme és el feixisme moderat”.

4. Si és difícil encabir un riu o una mar en un llibre, també ho és entendre un espai literari a partir d’un article. Amb aquestes notes he mirat de fer una repassada a algunes lectures que reflecteixen unes actituds literàries en dos moments determinats, sense pretendre establir categories. M’he centrat en autors dels quals em sent en condicions de parlar i en dos moments, el tombant del segle XX i el tombant del segle XXI, especialment significatius. Dos moments en què, com deia Simić, la gent o les fronteres es van desplaçar uns centímetres i es va perdre la innocència.

Breviario Mediterráneo, Predrag Matvejević. Trad. de Milivoj Telećan. Barcelona: Anagrama, 1987

El retorno de Filip Latinovicz, Miroslav Krleža. Trad. de Jadarnka Vrsalović-Carević. Barcelona: Minúscula, 2007

El Museo de la rendición incondicional, Dubravka Ugrešić. Trad. de M. Àngeles Alonso i Dragana Bajić. Madrid: Alfaguara, 2003

Ministerio del Dolor, Dubravka Ugrešić. Trad. de Luisa Fernanda Garrido i TIhomir Piśtelek. Barcelona: Anagrama, 2006

Como si yo no estuviera, Slavenka Drakulić. Trad. de Luisa Fernanda Garrido i TIhomir Piśtelek. Barcelona: Anagrama, 2001

El jardiner de Sarajevo, Miljenko Jergović. Trad. d’Anna Gelabert i Mercè Callejón Barcelona: Dèria Editors, 1999

De què nos enamoramos?, Roman Simić. Trad. de Gloria Blažanović. Tenerife: Baile del Sol, 2008.

Què passa res?, Tatjana Gromača. Trad. de Simona Škrabec. Barcelona: Cafè Central, 2007

Cada oliva és un estel fos. XIX Seminari de Traducció poètica de Farrera. Marko Pogačar i Dinko Telećan. Diversos traductors. Barcelona, València: Denes, ILC. [En premsa]

Primer paso a la oscuridad, Ivana Simić-Bodrožić. Trad. de Carolina Rouco Chao i Ivana Lončar. Tenerife: Baile del Sol. [En preparació]

Tony Curtis i els joves escriptors

El 29 de setembre d'aquest any es va morir Tony Curtis, actor que tant si feia de víquing, artista de circ, pirata o esclau d'un patrici romà, es movia amb elegància i agilitat per la pantalla i, a més, era divertit. No és d'estranyar que durant aquest cap de setmana visitara en somnis algun dels joves escriptors que ens hem reunit a Gandia per conèixer-nos una miqueta millor i deixar que els projectes i les idees es filtraren entre les converses. De tot el que hem parlat, discutit, raonat, sospesat i cridat aquests dies al Tano Resort entre actes de lliuraments de premis i concerts, l'aparició de Tony Curtis pot servir de símbol i metàfora. El que volem és una literatura àgil i que es moga amb elegància per les pàgines, per les sales on es recita, per les pantalles dels ordinadors. Si cadascú de nosaltres, evocant a Tony Curtis puguera fer de víquing, d'artista de circ, de pirata, o d'esclau de patrici romà, amb la mateixa gràcia, i al mateix temps fórem el partner perfecte de Jack Lemon i Marylin Monroe, el futur de la literatura catalana seria espectacular i divertit i àgil.

El II Encontre de Joves Escriptors de Gandia ha estat tot un èxit d'organització i de musculació de la jove literatura catalana. No hi érem tots, però també hi era en Tony Curtis.

PS: si en compte de Tony Curtis, haguérem evocat Orson Wells què hauríem fet? El mateix, construir el discurs a partir de la metàfora i hauríem parlat dels Rosebuds de la jove literatura catalana.

Cada oliva és un estel fos

Ja està! Ja ha eixit el llibre que recull la feina feta durant el XIX Seminari de Traducció Poètica de Farrera en què una colla de poetes i traductors (Albert Balasch, Montserrat Rodés, Àngels Gregori, Andreu Gomila, Àngel Igelmo, Oriol Izquierdo, Xavier Montoliu, Jelena Vrangelovski, Maja Stibilj i un servidor) vàrem traduir alguns poemes de Marko Pogačar i de Dinko Telećan i que han editat Denes Editorial i la Institució de les Lletres Catalanes amb el suport del Consolat de Croàcia a Barcelona.

El títol, que a mi em sembla molt bonic, és un vers d'aquest contundent poema de Marko Pogačar que us copie com un tast del que hi trobareu si aconseguiu un exemplar:

TVOJE ZGUSNUTO SUNCE

Kako se malim kandžama popeti gore u maslinu,

ostati crna gušterica i preživjeti propast sunca?

svaka je maslina ugasla zvijezda,

a male kandže su sve što imamo.

i to je tajna gravitacije, nestanak svjetlosti koja se njiše

zgusnuta u našim metalnim tijelima.

naše su kandže naša taština, otac ih jednim potezom strese

s čipkaste balkonske zavjese.

svijet je ogromna pedikerka Milena, ona ih sigurnom rukom tamani,

ona pjeva o sole mio, naše kandže su prezrela, gola ljepota

ljubav je naš dug prema mrtvima.

EL TEU SOL ESPESSEÏT

Com enfilar-se a l’olivera amb les urpetes,

romandre sargantana negra i sobreviure al col·lapse del sol?

cada oliva és un estel fos,

i les urpetes són tot el que tenim.

i aquest és el secret de la gravetat, la desaparició de la llum que oscil·la

espesseïda en els nostres cossos metàl·lics.

les nostres urpes són la nostra vanitat, el pare les aparta amb un sol gest

de les cortines de randa del balcó.

el món és l’enorme pedicura Milena, ella les esclafa amb mà ferma,

ella canta o sole mio, les nostres urpes són bellesa macada, nua

l’amor és el nostre deute envers els morts.

Al llibre també hem inclòs un text que recorda al poeta croat Janko Polić-Kamov (Rijeka 1886-Barcelona, 1910), que va morir ara fa cent anys a Barcelona amb només 24 anys. El poema que hi trobareu de Kamov és el primer del seu primer llibre Psovka (Blasfèmia) i el vaig acabar de traduir, precisament, durant aquell cap de setmana al núvols de Farrera. Si coneixeu la violència de la bora al seu pas per Trieste i Rijeka, potser us resultarà familiar aquest vendaval que és Kamov. Agafeu-vos de la barana que tingueu més a prop, com fa l'estàtua del poeta que hi ha a la seua ciutat natal.

PRELUDIJ

Silovat ću te, bijela hartijo, nevina hartijo;
ogromna je strast moja i jedva ćeš je podnijeti;
izmičeš se bijesu mojem i blijeda si od prepasti;
cjelov na bljedoću tvoju - moji su cjelovi crni.

Nema zakona vrhu tebe i umrli su zakoni za me;
bježim ih i bijeg je moj strelovit;
onud sam prošao, gdje plaze pognute šije,
gdje pseta slave orgije i lizanje je njihov blud.

Izmičeš se, plašna košutko, i dršćeš ko prvi stid;
zamamna je nevinost i ludilo je njezina jeka;
mahnit sam, o hartijo, i srdžba mi plamsa u oku.

Pobožan je narod i uvinuti su u njega repovi;
nema iskrenosti u očima i vucaranje je njegov hod;
njuškanje je posao njegov i bogata mu je plaća;
nema ni mjesta među njima i kažnjiva je moja riječ;
gutam misli i zagušit će me stid.

Stani, ljubavi moja, poslušaj bol moju;
ti primaš ljudsku riječ i magare još nije razumjelo čovjeka;
volovi vuku plug i ropstvo im donaša sijeno;
konjče nosi boljara i sjajna je dlaka njegova;
bogato se pita krmak i tečno je meso njegovo:
vitki su zakoni i oštri i krcate su staje zobi.

Ne izmiči se, poljubljena djevojko, nema žene za mene;
ne daju se one za nervozne cjelove i napetu put;
o nema zlata u mene, ni diploma nema bez njega.

Ljubim te, hartijo, i topla je ljubav moja;
topla ko moja krv i mahnita ko srdžba moja.
Podaj mi se zauvijek - crni su cjelovi moji;
crni su cjelovi moji, a rumena je u njima krv.

PRELUDI

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s'ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;

m'enfuig d'elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,

on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T'allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;

la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;

estic boig, oh paper, i la ira em crema a l'ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;

sense franquesa als ulls i d'erràtica marxa,

fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;

no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;

engolisc pensaments i la vergonya m'ofegarà.

Atura't, amor meu, escolta el meu dolor;

tu aculls la paraula humana i l'ase encara no ha entés l'home

els bous tiren l'arada i els esclaus els porten farratge

el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;

el porc s'alimenta bé i la carn n'és suculenta;

les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d'avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;

no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;

oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T'estime, paper, i és ardent el meu amor;

ardent com la meua sang i foll com la meua ira.

Dóna't a mi per sempre –els meus besos són negres;

els meus besos són negres, però roja n'és la sang.

Četiri kantuna

El poema de Joan Climent del qual parlava ahir en la versió de Marija Džaja (i a la foto el carrer dels Quatre Cantons de Felanitx).

Čet'ri kantuna

Dica još smo bili, tih davni' vrimena,
kraj čet'ri kantuna, igron zanesena.
Na čast dugoj noći i sumraku prašnon,
i ljubavi prve činili smo igron,

igron čet'ri doba, čet'ri strane svita,
čet'ri jeke pisme, čet'ri elementa. 
Nosili smo dahon, čet'ri vitra s polja,
među čet'ri ruke, drhtala je želja.

S čet'ri čvrsta ključa zabravimo vrime
tamo di zbog sjete pobide su tiše.
Zasadimo tugu kod čet'ri kantuna,

tud kud biži vitar i tići od zime.
Sad kad na te mislin, znan da nećeš više
lipu rič mi reći kod čet'ri kantuna

Quatre Cantons

Encara no s'ha acabat, que queda la festa d'aquesta nit, però ja puc explicar que la segona edició de La cultura catalana fa escala a la unizd 2010 ha estat una cosa divertida i bonica que, amb els temps que corren, és molt. L'any passat vingué Josep Piera (ho explicava al post anterior) i aquest any havíem convidat dos professors (Andreu Bosch i Miquel Àngel Pradilla) perquè parlaren als nostres estudiants de dues de les formes que agafa el català en dos punts molt concrets de la geografia de la llengua: l'Alguer i les comarques del que era la Diòcesi de Tortosa (és a dir, el nord del País Valencià i el sud del Principat de Catalunya. També havíem convidat Ximo Vidal. Actor, dramaturg, director del grup Pluja Teatre. Un animal de l'escena teatral valenciana que, a més de representar el seu espectacle Túrmix i fer un taller de teatre, va col·laborar en la vetllada de poesia catalana que havien organitzat una colla d'estudiants. En aquesta festa Ximo va llegir un poema de Joan Climent (Montitxelvo, 1918-Gandia, 2004) que parlava dels Quatre Cantons. Quatre Cantons de Montitxelvo o de Gandia, potser, però que despús anit sonaven als Quatre Cantons (Četiri kantuna) de Zadar.

Aleshores jugàvem, tot el món per davant,

a la festa dels quatre cantons dels nens jugant.

Jugàvem a recórrer primeries d'amor

en honor de vesprades carregades de pols,

per quatre estacions, quatre punts cardinals

quatre elements i quatre cantons cantant.

Portàvem en l'alè quatre brises del camp

a tremolar impulsos tocats a quatre mans.

Tancàrem aquells dies amb pany i quatre claus

on eren les victòries seguides de desmais.

Plantàrem melangies junt als quatre cantons

per on escapa el vent per on volen les aus

xiques. Ara que et pense sé que no tornaràs

a referir amor junt als quatre cantons.

La poesia de Joan Climent va sonar molt prop dels quatre cantons de Zadar amb la veu de Ximo Vidal i la traducció de Marija Džaja, exestudiant de català de la Universitat de Zadar. Una poesia d'un poeta que feia uns versos bonics i rodons, amb destresa tècnica i amb gran capacitat evocadora. Un poeta que va publicar el seu primer en llibre en català amb 70 anys i que encara tingué temps de publicar-ne alguns més. Un poeta que potser no entrarà en les grans antologies, ni en els cànons erudits, però que sap dir la veritat dolça i amarga que s'oculta, per exemple, en el record dels jocs adolescents entre quatre cantons de qualsevol poble o de qualsevol ciutat.